Per raons de cultura familiar, i per molts anys en col·legis religiosos, mai he fet ús de paraules mal sonants, ni renecs i encara menys barrejar gestos i expressions lligades a òrgans masculins o femenins. Simplement, m’han repugnat sempre i he recordat tot sovint a alguns usuaris, la vella ordre que tots de petits rebíem: “parla bé, si us plau. !!!”.
Dic això, a la vista de les indignes converses entre els tres implicats en casos de suposada corrupció, quan ostentaven els càrrecs de secretaris d’organització del partit socialista. Queda clar que cada nivell cultural, social i professional té el seu nivell d’idioma, i qui fa ús d’un vocabulari obscè, carregat de renecs i menyspreu envers les dones, no pot ser ni una bona persona ni un bon càrrec institucional o de partit.
No és compatible una cosa amb l’altra i demostren la seva alçada ètica i moral, tirant per terra qualsevol consideració de les dones com persones a respectar i a tractar per igual. Fan fàstic les converses que hem escoltat i encara més imaginar com contactaven amb dones per fer-ne un ús, similar a un estri qualsevol.
És tot el conjunt d’accions i actuacions que han aixecat la indignació de desenes de milers de militants, de centenars de milers de simpatitzants i finalment de milions de votants. Persones de baixa estofa no poden ser admesos en el partit socialista. Ni abans, ni ara, ni mai. I s’han de fer servir aquestes converses, plegades de vocabulari indecent, per deixar clar que qui en faci ús ni que sigui sota una suposada “gracieta” puntual, serà motiu d’expedient primer, i d’expulsió, a continuació.
No es tracta de convertir-nos en protectors de la moral, sinó en defensors de la igualtat de drets, en els quals queda clar que no es pot menystenir, a una persona pel fet de ser dona. Aquest és un dret que ha costat anys, decennis, fins i tot segles, en fer-lo efectiu. Ara, no es pot permetre que ningú el vulneri.
I de fet, és una qüestió d’usos i costums treure’l de la vida quotidiana. D’entrada, en tots els fòrums més o menys públics, pertoca a qui presideixi, coordini o gestioni l’espai, d’avisar primer a qui no s’atengui a les regles, i tot seguit demanar-li marxar, en cas de reincidir. Al cap de poc temps, els participants faran una reflexió interna com per autocensurar-se per adequar el llenguatge a les regles ordinàries.
Si ningú para els peus, si ningú hi intervé per posar-hi una mica d’ordre, hi ha qui es pensa que no pot expressar-se sense encadenar, un cop i un altre, un bon reguitzell de paraules obscenes, convençut que això li atorga una mena de superioritat, gràcies a la ràbia i la contundència amb què les pronuncia. L’estupidesa pot arribar fins a aquests extrems, i segur que tots coneixem algú incapaç de dir quatre frases seguides sense entaforar-hi, pel mig, tota mena d’òrgans masculins o femenins.
Són imatges tristes, sí, però molt més habituals del que alguns voldrien admetre, sobretot perquè no hi ha autoregulació si ningú intervé, per posar ordre. Doncs bé, ha arribat el moment de fer-ho. De tant en tant, cal que esclatin casos excepcionals com els que vivim ara per evidenciar, d’una vegada per totes, una necessitat que fa temps que és damunt la taula, però que ara exigeix una resposta immediata i decidida. I si cal, recuperem les velles ordres que ens deien pares, mares i mestres, i pengem-les ben visibles a totes les sales de reunions: “Parla —o parleu— bé!”.
