Compartim l’apunt del dia de Raimon Obiols, exprimer secretari del PSC, publicat a L’Hora de Nou Cicle.
15 de desembre de 2023
la raó de les coses sol ser simple, si s’hi para atenció i es té una mica de memòria. Vaig passar uns quants anys al Parlament Europeu, i diria que l’enfrontament dialèctic d’abans d’ahir entre Manfred Weber i Pedro Sánchez és un fet significatiu, no sols per haver estat un dels més aspres (sinó el que més) que s’han vist a l’hemicicle d’Estrasburg, sinó perquè al darrere hi ha un combat polític d’abast europeu.
Un xoc d’aquesta mena al PE és molt infreqüent. El reglament, que regula el temps de paraula de manera molt avara (un minut, habitualment), refreda molt els debats. Obliga a intervencions llegides a corre-cuita per dir el màxim en un temps mínim. El resultat és, en general, una successió de monòlegs.
Les presidències tenen, esclar, més temps de paraula, i això explica que la tensió pugés en el debat entre Sánchez i Weber. Però la possibilitat d’esgrima no implica la duresa de la topada. La raó que l’explica és que la duresa va ser cercada per Weber (i prevista per Sánchez), per causes politiques que tenen poc a veure amb la Llei d’amnistia a Espanya, i molt a veure amb la política de radicalització conservadora que Weber encapçala al PE, amb una dreta que s’acosta a l’extrema dreta i vol pactar amb ella el futur govern de les institucions de Brussel·les, seguint la pauta que a Espanya ha aplicat el PP amb Vox.
Encara avui em sorprèn fins a quin punt el PPE ha anat baixant el llistó, en la seva relació amb la ultradreta. En el PE, jo havia conegut un centredreta que competia amb liberals i socialistes, però que era profundament europeista. Després vaig veure com es dissolia la seva inicial repugància a sumar a Berlusconi als seus rengles. Des d’aleshores, el lliscament cap a la dreta radical s’ha anat accentuant. Adoptant els temes de l’extrema dreta, el centredreta li ha obert les portes (1).
Weber ha convertit aquesta tendència en una estratègia conscient, que busca crear a Europa una majoria que sumi el centredreta, els conservadors radicalitzats i l’extrema dreta. A aquest objectiu polític hi afegeix un motiu personal: rescabalar-se del seu intent fallit de presidir la Comissió Europea, l’any 2019, en una pugna que acabà guanyant l’actual presidenta, Ursula von der Leyen; i també replicar al paper que jugaren Sánchez i Macron en aquell assumpte.
La rebrincada de Weber va ser tan notable que va originar unes declaracions (insòlitament poc diplomàtiques i evidentment no fortuïtes), de l’ambaixador francès a Espanya, Jean-Michel Casa, en una entrevista amb Enric Juliana, el juliol de 2020:
«No em sembla acceptable que el senyor Manfred Weber, president del Partit Popular Europeu, un “geni polític” que ja coneixem després del fracàs de la seva candidatura per presidir la Comissió Europea –ho pot transcriure així–, s’expressi sobre la necessitat d’influir des de l’àmbit europeu sobre la implementació del programa de coalició espanyol: això sí que és una ingerència».
La duresa d’aquella rèplica (indirecta) de Macron, o de la recent discussió entre Weber i Sánchez, no s’explica només per les rebequeries del polític bavarès, o pel contagi de la crispació espanyola. Allò que posa de manifest és una confrontació entre dues visions molt discrepants, quasi antagòniques, sobre el futur d’Europa.
Dir això no és una simplificació, ni una exageració. La percepció d’una cruïlla essencial és avui compartida per un ample ventall dels europeistes. Timothy Garton Ash, un liberal lúcid i moderat, acaba de publicar un article que El País titula La batalla de las dos Europas. El títol de l’article en anglès, és molt més taxatiu i simptomàtic: «Guerra o pau? Dictadura o democràcia? El futur d’Europa està en joc».
No és una exageració. Si Trump torna a la Casa Blanca, caldrà tenir molt en compte a Europa les paraules del brasiler Tarso Genro, entrevistat fa poc a Alternativas Económicas:
«La victòria de Biden va ser un dels motius externs pels quals no va triomfar el cop d’Estat promogut per Bolsonaro. La CIA i el comandament militar dels Estats Units van explicitar als militars brasilers que no hi havia possibilitat d’acceptar un cop d’Estat en un país com el Brasil. Una victòria de Trump seria una catàstrofe. Que Déu ens ajudi, si passa».
Situada entre Putin i (potser) Trump, Europa s’ha d’unir més i millor. Si les dretes europees avancéssin en la seva radicalització nacionalpopulista i en vots, això esdevindria impossible. Si fossin majoritàries a Estrasburg i Brussel·les, generarien una disgregació «sobiranista» que podria liquidar el projecte europeu que ha garantit dècades de pau i llibertat a Europa.
No m’agraden les grans paraules, però és probable que, per bé o per mal (segons els resultats), les eleccions al Parlament Europeu de juny de 2024 siguin històriques, com ho seran les presidencials nord-americanes de novembre de 2024.
P. S.- Arcàdia ha publicat un llibre interessant de Timothy Garton Ash: Europa. Una història personal. Joan Burdeus li ha fet una bona entrevista a Núvol. Diu Garton Ash: «El més fràgil d’Europa és que no tenim prou sentit de la fragilitat. La gent encara ho dona tot per fet. Ara mateix està lliurant-se la guerra més gran des del 45 just a l’altre costat d’Europa. Si vols saber com era 1945, només cal que agafis un tren fins a Kíiv. L’altre dia visitava un hospital ple de gent que havia perdut una mà, una cama, un peu… i encara pensem que “ens queda lluny”. Hi ha una primera ministra neofeixista a Itàlia, però “ens queda lluny”. Hongria és un estat membre que ja no és una democràcia, però “ens queda lluny”. Europa seria més forta si recuperés la magnitud de la seva fragilitat».
________________
(1) La paràbola descendent del PPE és clara: el 2014 era «al govern» a 17 països de la UE; avui, només a 8. També ho és l’ascens de les dretes extremes: Geert Wilders té quasi el 24% als Països Baixos, Marine Le Pen té el 28% a les enquestes, i l’AfD alemanya el 20%.
