És curiosa, la forçada sorpresa d’alguns, a la vista de les informacions sobre els escàndols sanitaris, a la Comunitat de Madrid i a la Junta d’Andalusia. Mirem les dades que hem conegut, abans però, informem-nos del perquè de la situació.
I la situació prové d’una dinàmica típica i tòpica del PP -i de tots els partits de dreta- de privatitzar serveis públics. És evident que si estàs en política per fer negoci i no tenir grans ocupacions ni preocupacions, el més pràctic és traspassar serveis a empreses privades i així aconseguir un doble objectiu: tenir menys maldecaps directes i donar benefici a empreses privades, moltes de les quals han finançat el partit i han col·locat amics i parents en els seus òrgans de direcció. Què ens pensàvem que faria aquesta gent?
Doncs sí, pel que coneixem de les pràctiques sanitàries a l’Hospital de Torrejón, són calcades a les que es van iniciar molts anys enrere a l’hospital d’Alzira (València). Concessió a empreses privades de la gestió pública d’un hospital o de molts hospitals. Així s’ha fet a la Comunitat de Madrid, a l’empresa Rivera i alhora es deriven multitud de pacients cap a les instal·lacions de Quirón Salut.
A la resta de CCAA, governades pel PP, copien la fórmula i tots contents. Tots, fins que esclaten els escàndols. En un lloc per filtracions de les directrius del CEO de l’hospital, en altres llocs per desgavell en els cribratges per detectar càncer (Andalusia). Sortiran més casos perquè un conjunt de periodistes d’investigació estan fent la seva feina i ben aviat veurem que aquestes pràctiques són generalitzades, a nivell de país.
I em pregunto jo, què esperaven que fessin aquestes empreses? És evident que si una empresa privada assumeix la gestió de qualsevol servei, per bàsic que sigui, pretén fer negoci. I fer negoci vol dir repartir dividends. I per repartir-ne cal tenir beneficis. I com més, millor per als socis, en conjunt. És que creure que aquestes empreses, pel fet d’ocupar-se de la sanitat, esdevenen sucursals de les Germanetes de la Caritat, és viure en un altre món.
Aleshores, què falla? Doncs, l’essencial. No es pot posar en mans privades el que ha d’estar en mans públiques. Una cosa i altra son incompatibles. I ho són en la gestió de centres sanitaris com ho són en altres sectors i àmbits. Les empreses han de generar beneficis i per fer-ho han de retallar despeses al màxim, de manera que els sentimentalismes i l’estimació pels pacients passen a segon o tercer terme. No hi ha pacients, no hi ha usuaris, són simples clients.
Així que, aconseguida la concessió, s’han de fer comptes i veure on es pot retallar i rebaixar serveis com per garantir que a finals d’any els beneficis siguin els previstos. És a dir, la gestió es compta al revés. Primer mirem beneficis a tenir i després gastem la resta, en proporcionar serveis limitats. Molt limitats, com per no fer variar el compte de resultats.
Res de nou a l’horitzó. Res de nou que no fos previsible i esperat. Així que des del PP no vulguin tornar a enganyar a la gent fent creure que no preveien el que ha passat. I és aquí on des de les esquerres s’ha d’obrir batalla fins a les darreres conseqüències. S’ha de ser dur i implacable en saber les males pràctiques, demanar responsabilitats, condemnar els inductors i dirigents i exigir canvi de sistema. En Sanitat no es pot jugar, perquè ens hi juguem la salut i la vida. Queda clar, doncs, que aquest ha de ser un dels grans objectius electorals i programàtics.








