Fa dies que dono voltes a escriure per intentar entendre aquest neguit que em remou per dins. Tot va començar amb una imatge que m’ha colpit profundament. La fotografia que ha fet la volta al món: el petit Liam Conejo, de cinc anys, detingut per l’ICE a Minneapolis. Un nen amb la motxilla a l’esquena, preparat per anar a l’escola, mirant amb els ulls plens de por. Davant seu, el seu pare corrent, fugint, també espantat, intentant evitar la detenció. Una escena que glaça.
És el resultat d’una política impulsada per Trump, amb ordres clares: perseguir, detenir, escampar la por entre les persones migrades. No importa d’on vinguin. No importa qui siguin. No importa res. N’hi ha prou amb tenir la pell, el rostre o uns cognoms que no encaixin amb la idea d’“originari” o “autèntic” per convertir-se en sospitós. En objectiu.
Crec que molta gent es va sentir sacsejada per aquella imatge. Fins i tot persones que aplaudeixen proclames xenòfobes i racistes de partits que, com Trump, assenyalen el diferent com a responsable de tots els mals. Es construeixen relats de por i d’inseguretat —encara que siguin inventats— per després justificar qualsevol mesura que, suposadament, hagi de “salvar” la població d’uns immigrants presentats com una amenaça.
I, tot i que pugui semblar una situació nova, no ho és gens.
Recordar com el règim nazi a Alemanya comparava els jueus, eslaus, gitanos com animals, culpables de plagues, malalties o delinqüència, o se’ls acusava de la decadència moral del país. A la Itàlia feixista els africans eren considerats inferiors i incapaços de conviure “civilitzadament”. A l’URSS d’Stalin les minories deportades eren números i perdien els seus noms. A l’Espanya franquista l’immigrant era algú fora de la llei i se’ls internava en camps sense cap dret a judici. Tot un procés primer per crear l’odi cap al diferent apel·lant a la por de la ciutadania per després actuar-ne en contra. Justificar la violència destinada a algú que no és humà, que és de raça inferior, que és culpable de la decadència dels valors del país i que cal destruir, normalitzant els abusos i la violència com a instruments de defensa justificada.
I llavors les persones migrades deixen de ser persones, passen a ser una amenaça que cal erradicar. Ja no es veuen rostres, noms, dones, homes, nens i nenes, deixen de ser humans i com a conseqüència queden deshumanitzats i desproveïts dels drets bàsics i essencials que ens diferencia a les persones de qualsevol ésser viu.
Estem vivint actualment a la deshumanització de les persones immigrades atiades per formacions polítiques com Vox i Aliança Catalana com a garants de Trump al nostre país i, per cert, amb la perillosa connivència del Partit Popular que se suma als seus postulats i altres formes polítiques que callen, així com una part de la ciutadania que s’apunta a aquests postulats o guarda silenci davant les barbaritats que es diuen i es perpetren.
I llavors, arriba aquesta foto, d’un nen on cau sobre ell tot l’odi gestat. Estic segura, com deia abans que ens impacta a tots i totes, però aviat, es gira full perquè hi ha qualsevol altra notícia que acapara la nostra atenció i, aquesta és una manera més de deshumanitzar. Aquell nen i el seu terror ja deixa de tenir la nostra atenció i aviat, ja hi ha persones que han justificat l’acció i passen a culpabilitzar el seu pare que corre, també aterrat, com va fer el vicepresident de Trump, en J.D. Van.
Humanitzar és reconèixer les persones migrades amb noms i cognoms, saber que tenen drets i deures com qualsevol de nosaltres i que tenen somnis i anhels per a ells i els seus fills.
Podem escollir on són i en quina part de la història ens situem sense perdre de vista que demà podem ser nosaltres o els nostres fills. Ningú et garanteix que el mateix odi que es gesta, un dia es giri cap a nosaltres o els nostres. Ni tampoc aquells que callen per si de cas. Com deia Martin Niemöller sobre la passivitat enfront del totalitarisme nazi:
“Primer van venir a buscar els comunistes,
i jo no vaig dir res perquè no era comunista.
Després van venir a buscar els socialistes,
i jo no vaig dir res perquè no era un d’ells.
Després van venir a buscar els jueus,
i jo no vaig dir res perquè no era un d’ells.
Després ja van venir a buscar-me a mi,
i ja no quedava ningú que pogués parlar per mi.”
Escollir el lloc de la història on volem ser, és urgent i dir-ho en veu alta, també. En un món on la globalització i l’individualisme no ens conviden a una cosa ni a l’altra, cal lluitar des de cada espai per la democràcia perquè en realitat va d’això.
