La cronista
Les notícies podien haver estat aquestes, i en totes elles ha intervingut:
- «Barcelona prioritza la lluita contra la pobresa infantil amb una full de ruta fins al 2030 dotat amb 607 milions d’euros»
- «Barcelona encara la reforma de la Boqueria per mantenir l’essència de mercat alimentari i el caràcter singular»
- «Barcelona commemora la “Kristallnacht. La nit dels vidres trencats”»
La cronista de Barcelona que s’acosta més al lloc dels fets és Raquel Gil (Barcelona, 1975), cinquena tinenta d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona i a càrrec, entre d’altres, de l’àrea de drets socials, promoció econòmica i memòria democràtica. Raquel no va estudiar Periodisme, sinó Dret.
«A mi sempre m’ha agradat ser al món, estar informada, saber què passa», declara Raquel Gil, quart creixent, bignònia vermella i un cap obert a les novetats, la història i allò que pugui servir d’alleujament al més necessitat, no perquè en tingui menys, sinó perquè no se’l veu.» «És en els temes socials on estic més còmoda. Jo vaig voler ser Perry Mason [per la sèrie de televisió nord-americana], advocada per lluitar contra les desigualtats, les injustícies, millorar el món i ajudar la gent feble que no es pot defensar. Sempre he anat amb els indis en lloc dels vaquers.»
Raquel és filla dels oficis de la ciutat: el seu tiet era peleter, empleat de Jorba Preciados, a Portal de l’Àngel. La seva tieta era pastissera, i va obrir les Carpes originals, botigues al carrer de la Foneria i a la Mare de Déu de Port, als barris de la Marina. El seu pare era mecànic, va muntar el taller Engiva, al Poble-sec.
«Jo sempre ho he explicat: el meu avi, Emilio, fuster al poble de O Casar [Ourense], se’n va anar a l’estació i va comprar el bitllet al lloc més llunyà que va trobar: Barcelona. Es va instal·lar a la ciutat i es va anar portant als fills. Es van establir al carrer de Limpias, al Poble-sec, que ja no existeix», relata. «Els meus pares són cosins. Dels meus quatre avis, tres eren cosins.»
Emilio, el pare, es va casar amb la Lola, i van tenir la Raquel i el Javier. La família va créixer a Santa Coloma de Gramenet (Barcelona).
Raquel és filla dels oficis de la ciutat i, per aquesta mateixa raó, és filla del Treball, en majúscules, no només com a ocupació retribuïda sinó com a relació social fonamental.
Va ser promotora de diverses marques als supermercats, aquestes noies que t’acosten les safates per degustar el producte. Ajudant de pastisseria. Substituta en comerç. Telefonista. Tècnica en Foment de Construccions i Contractes, on va ser l’única treballadora que es va sumar a la vaga general el 20 de juny del 2002, a la segona legislatura de José María Aznar.
La Raquel és filla dels oficis de la ciutat, és filla del Treball i, per tant, és filla de la política municipal i dels moviments d’acció. S’afilià a l’Associació d’Estudiants Progressistes, de la qual fou alliberada. Es va unir als Col·lectius de Joves Comunistes, la joventut del Partit Comunista dels Treballadors d’Espanya. «No vaig pagar quota, però em van posar al comitè central.»
Es va afiliar a la Unió General de Treballadors, i va servir com a advocada especialitzada en estrangeria a l’oficina municipal del Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats.
Es va afiliar al Partit dels Socialistes de Catalunya, un partit «possibilista, responsable».
Raquel és filla dels oficis de la ciutat, és filla del Treball, és filla de la política municipal i, per tant, és filla de la política institucional. Directora d’Àrea a l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. Comissionada d’Ocupació i, posteriorment, regidora de Sant-Montjuïc a l’Ajuntament de Barcelona.
Actualment, es mou com a peix a l’aigua a les diferents Barcelones de Barcelona, «ciutat que avança i que és l’enveja de molts, i que té tasques pendents».
El maig del 2025, l’Ajuntament va llançar una campanya per afavorir el comerç de proximitat: «T’ho compro!». I amb el nou pla d’usos de Ciutat Vella, es vol potenciar la compravenda de souvenirs que no siguin ofensius.
A les Rambles i a altres punts, el paisatge és desolador: imants pene-vagina, samarretes amb Blancaneus esnifant cocaïna, gorres que veneren el narcotraficant Pablo Escobar…
«S’han de posar límits i hem de diversificar l’economia, que generi impactes positius. Tot això és gestió.»
I contracrònica.
