En els darrers temps, hem vist com a les Illes Balears, per exemple, s’ha viscut una polèmica que posa en qüestió aquest pilar: les actuacions recents del president del Parlament balear, Gabriel Le Senne (del partit d’ultradreta Vox), han generat una forta crítica en matèria de memòria democràtica, estripar des de la tribuna de la presidència de la cambra autonòmica les fotografies de dues dones represaliades pel franquisme.
Aquest cas, a més, no s’ha de llegir només com un conflicte local. És un mirall del que pot ocórrer a Europa si no es protegeix amb fermesa la memòria democràtica. En molts països del nostre entorn, l’extrema dreta està creixent amb discursos que relativitzen el passat autoritari, posen en dubte els consensos històrics i deslegitimen les polítiques de reparació. El cas balear ens serveix d’avís i advertiment: allà on es normalitzen gestos de menyspreu envers les víctimes del feixisme, es posa en perill la qualitat democràtica del conjunt del sistema europeu.
Per això, és urgent reactivar una consciència de la memòria a tot Europa, basada en els drets humans, el rebuig del totalitarisme i la defensa de les llibertats. Aquesta consciència hauria de ser impulsada des de totes les institucions, des del Parlament Europeu i la Comissió Europea fins al poble més petit del nostre territori, però també des de la societat civil, les escoles i els mitjans de comunicació. La memòria no és només un exercici del passat, sinó una eina del present per prevenir el retorn de l’autoritarisme i la discriminació.
Exemples recents a Europa demostren, per desgràcia, que es pot tornar enrere. A Hongria, el govern de Viktor Orbán ha promogut una reinterpretació revisionista de la història del segle XX, minimitzant la col·laboració hongaresa amb el règim nazi i glorificant figures autoritàries del passat. Aquesta política ha anat acompanyada d’una reducció de la llibertat acadèmica i del tancament de centres independents com la Universitat d’Europa Central. A Polònia, lleis que penalitzen la investigació crítica sobre la responsabilitat polonesa en l’Holocaust han estat denunciades per historiadors i ONG internacionals com a intents de censura històrica. A Itàlia, certs dirigents de la dreta postfeixista, que són part del govern de Meloni, han blanquejat el llegat de Mussolini, presentant-lo com un gestor eficient i silenciant-ne els crims.
Mentrestant, a Alemanya, malgrat una forta tradició memorialista, el creixement del partit d’extrema dreta AfD ha comportat propostes per revisar la política de memòria vigent, titllant-la d’”excessivament culpabilitzadora” i qüestionant l’existència de memorials de l’Holocaust.
Aquest qüestionament de la memòria també troba un terreny fèrtil entre les noves generacions. Estudis recents mostren que una part significativa de la joventut espanyola i europea mostra simpatia o indiferència davant discursos autoritaris o revisionistes. Factors com el descontentament social, la precarietat, la sobreinformació a les xarxes i la banalització dels discursos d’odi contribueixen a aquest fenomen. El perill és evident: quan es perd el vincle emocional i ètic amb el passat, s’obre la porta a la normalització de valors antidemocràtics. Per això, la memòria històrica ha de tenir un lloc central en les polítiques educatives i culturals destinades a les generacions joves.
En aquest sentit, el que ha passat al Parlament de les Illes Balears no és només un assumpte intern: és un símbol d’alerta per a tota la Unió Europea, que ha de decidir si vol ser fidel als valors fundacionals que va assumir després de la Segona Guerra Mundial, o si tolerarà, per inacció o còmplice silenci, el blanqueig del feixisme en les seves institucions. La resposta no pot ser l’equidistància ni el silenci, sinó una defensa activa dels drets humans, la justícia i la veritat històrica.
La memòria democràtica és un pilar fonamental de qualsevol sistema democràtic. Sense memòria, la democràcia es debilita i corre el risc d’entrar en un nou cicle d’autoritarisme com en el passat. Per això, doncs, que moltes veus sostinguin que “amb la memòria no es negocia” i que la memòria històrica ens fa una democràcia més forta i més viva. En aquest sentit, el combat per la memòria és també el combat pel futur d’una Europa democràtica, justa i lliure. Preservar la memòria és evitar la repetició: reaccionar davant actes com els de Gabriel Le Senne no és només defensar la dignitat de les víctimes, sinó garantir la continuïtat dels principis democràtics al cor mateix del projecte europeu.
Només així, des de la fermesa i el record, Europa podrà continuar sent un espai de llibertat, pau i convivència.
