El company Rafael Madueño ens va deixar el passat Primer de Maig. La notícia ens va sobrevenir aplegats com érem, sota el roig flamejar de les banderes, Via Laietana avall. A mida que s’estenia, se’ns hi enfilaven crespons negres i la processó cívica va adoptar un pas més pesant. Als més veterans i les més veteranes, als rengles del PSC i de la UGT, se’ls humitejaven els ulls. L’afecte amb què es recorda el company Madueño no ens parla només de la seva bonhomia i extraordinària intel·ligència política, sinó que també testimonia que, quan parlem d’ell, parlem no d’un afiliat, sinó d’un militant, un company amb totes les lletres i amb tota la càrrega profunda que té en la nostra tradició política aquesta paraula.
Em va correspondre l’honor d’intervenir, al Ple del Parlament de Catalunya del passat vint-i-set de novembre, per fer la glossa de qui fou diputat del PSC durant la segona, la tercera i la quarta legislatures del Parlament.
Tenint ben present l’emocionat homenatge que li van retre les seves amistats, companys i família a Badalona el disset d’octubre d’enguany, en el que també havia intervingut per parlar de la dedicació d’en Rafael a la memòria democràtica, vaig provar de fer partícips els diputats i diputades del que s’hi va explicar, començant pel fet que vam convenir en qualificar-lo com un engrescador, per tal com aconseguia encomanar al seu voltant la passió per l’acció social i política col·lectiva, i embarcar tot tipus de persones en projectes diversos.
En Rafael Madueño va néixer l’any 1949 a Andalusia, al si d’una família humil, de pastors d’ovelles, que les feien pasturar per a un gran terratinent, al bell mig de la Sierra Morena. Als seus deu anys, i sense haver pogut trepitjar mai una escola, va arribar a Catalunya amb la seva família. Van instal·lar-se a Badalona, i va ser allà on va poder començar a assistir a classes en horari vespertí, gràcies a Dikayos, una iniciativa pedagògica en certa manera filla de l’esperit del Concili Vaticà II. És en aquesta associació, on joves universitaris feien de professors de fills de la classe treballadora —de fet, la majoria dels alumnes hi assistien després de la seva pròpia jornada laboral— amb la intenció de facilitar-los poder cursar el batxillerat, que trobem ja Madueño participant de l’auto-organització dels estudiants per democratitzar els òrgans de l’escola i tenir-hi representació.
Més tard Madueño es va llicenciar en Història, però abans d’això el trobem treballant, als catorze anys, a una empresa del metall i ben aviat, als quinze, a la Banca Industrial de Barcelona. És en aquest sector que Madueño va desenvolupar la major part de la seva vida professional i sindical. Allà va entrar en contacte amb companys que formaven part de l’anomenada Interbancària —col·lectius clandestins de treballadors de banca— que es movien al marge de les CCOO i el PSUC, i en els quals era prevalent la Unió Sindical Obrera, sindicat que propugnava un model de socialisme autogestionari..
Eren els temps de la ciclostil i de la vietnamita. El company Madueño s’afilià a la USO i hi contribuí significativament. De fet, amb vint-i-sis anys va esdevenir un dels líders de la gran vaga del sector de la banca del 1975. El Santander va acomiadar 300 persones, però Madueño i la USO es van mantenir ferms en la vaga fins la readmissió de tots els acomiadats. El company va ser partidari de la unitat entre la USO i la UGT, sindicat que, a Catalunya, el Moviment Socialista de Catalunya s’esforçava en reorganitzar i impulsar. Després de debats importants al si d’ambdós sindicats sobre aquesta unitat, i havent col·laborat amb la UGT en diverses vagues importants a Catalunya, Madueño i un grup de militants de la USO es van incorporar a la UGT l’any 1977, del qual va ser-ne Secretari d’Acció Sindical entre el 1977 i el 1980.
Madueño havia estat un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya a Badalona des del 1975, i l’any 1976 va tenir un paper rellevant en les grans manifestacions del febrer a favor de la llibertat, l’amnistia i l’Estatut d’Autonomia.
Encapçalava, alhora, el grup de militants socialistes anomenat Reconstrucció Socialista que, a través del vincle amb l’històric socialista Joan Reventós, acaben incorporant-se l’any 1975 a Convergència Socialista de Catalunya, que havia estat fundada l’any 1974 i estava aplegant una bona part dels grups i col·lectius socialistes dispersos i no vinculats al PSUC. A través de la seva militància a CSC, Madueño esdevé un dels fundadors del PSC-Congrés i, ja l’any 1978, de l’actual PSC. Preguntat sobre aquest procés unitari del socialisme català, deia Madueño que “una de les grans aportacions , importantíssima, a Catalunya, de la unitat socialista, és la unitat civil del poble català”, i prosseguia encara dient que “les aportacions del PSUC i dels socialistes van ser integrar les aspiracions socials i nacionals en una expressió política unitària”.
Com a parlamentari socialista al llarg de tres legislatures, Madueño va fer aportacions en diversos àmbits, però de tots ells en destaca una clara vocació per situar a l’agenda política la qüestió de la sostenibilitat mediambiental. El trobem treballant en assumptes com la regulació del Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN), sobre el Pla de Residus, sobre l’impacte de les pedreres al territori, sobre la contaminació atmosfèrica, sobre el tancament de Vandellòs, sobre la protecció del litoral o de la Serralada de Marina, o sobre la recuperació ecològica del riu Besòs. Aquesta preocupació és plenament congruent amb el seu activisme social, ja que Madueño va ser membre de DEPANA, així com impulsor dels col·lectius Aigua Viva i de Besòs Viu. Alhora, va impulsar MED Fòrum —un fòrum d’ONG de la Mediterrània— i va presidir la Fundació Ecomediterrània.
L’àmbit en el que vaig tenir la sort de coincidir més amb el company Madueño, però, és en el de la recuperació de la memòria democràtica. Ja amb una salut precària, aquest cop va ser un company i amic seu de Badalona, Emilio Ruiz, qui el va engrescar a ajudar-nos en la refundació de l’antiga Associació Socialista d’Excombatents i Víctimes de Guerra, sense activitat des de la mort dels companys Salvador Clop i Manel Alberich, en l’actual Associació Memòria Socialista, a la junta de la qual vam coincidir aquests darrers temps.
El company Madueño va començar una recerca a Posadilla, pedania del municipi de Fuente Obejuna (Còrdova), on el seu avi Elías Sedano va ser afusellat i fet desaparèixer l’any 1936 pels feixistes sollevats contra la República. Al llarg de set anys, la seva recerca es va estendre al conjunt dels assassinats pel franquisme al municipi, a la repressió dels soldats republicans retornats al municipi després de la guerra i a l’estudi de la guerrilla antifranquista a la comarca. Un treball exhaustiu al que va anar donant forma de llibre, tot i que no el va poder arribar a enllestir. Ara bé, en el procés va impulsar l’Associació Valle del Guadiato, per la recuperació de la memòria democràtica a la zona. Aquesta associació, amb la col·laboració de l’alcaldessa socialista de Fuente Obejuna, ha impulsat el projecte d’exhumació de la fossa comuna de La Cardechosa, on tot indica que es poden trobar les restes de l’avi del company Madueño, juntament amb la d’altres homes afusellats amb ell.
Fins el darrer alè el company Madueño ha estat dels que atien la fornal encesa.
