El 8 de maig està declarat el Dia Mundial de la Creu Roja i la Mitja Lluna Roja; sense cap mena de dubte, l’organització no governamental, més gran del món, amb presència en tots els països i tots els escenaris, per durs i complicats que siguin. Si el fundador, el suís Henri Dunant, juntament amb altres prohoms, pogués veure el creixement i desplegament que ha tingut l’entitat que varen fundar, estaria legítimament orgullós.
La raó és que no hi ha problema, carència, àmbit o sector que requereixi ajuda, que Creu Roja no la pugui acollir en el seu programa d’actuació. És evident que hi ha molt per fer, i molt per desenvolupar, però l’experiència d’uns serveix perquè altres l’assumeixin i millorin resultats. És lògic commemorar aquest dia, animant les noves generacions a participar en qualsevol dels àmbits que els vingui més de gust. Hi ha on triar, perquè per desgràcia de problemes i carències no en falten, en qualsevol lloc del món i com és lògic també, a casa nostra.
Ens podem considerar privilegiats, ja que en molts casos hem deixat enrere guerres i grans situacions de pobresa. Tot i això, no cal mirar més enllà de casa nostra per veure que, aquí mateix, centenars de milers de persones —tant d’aquí com de fora— viuen en condicions molt difícils. No sempre podrem eliminar del tot aquests problemes, però sí que podem alleujar-los. Encara queda molta feina per fer, però amb milers, fins i tot milions, de petites aportacions, es poden resoldre moltes necessitats. Això ho sabem bé tots aquells que, d’una manera o altra, hi col·laborem.
Personalment, sempre vaig tenir clar que, tan bon punt disposés de més temps lliure, m’implicaria en alguna activitat voluntària. D’això ja en fa vint-i-cinc anys, i penso continuar-hi mentre el cos i la ment m’ho permetin. Per sort, la primera tasca que em van proposar és la mateixa que continuo fent encara avui: tres matins a la setmana. Vaig començar impartint una classe setmanal de català per a persones immigrades a Berga. Hi assistien alumnes d’arreu del món, arribats feia més o menys temps, i els organitzàvem segons el seu nivell de coneixement. De fet, gairebé tots començaven des de zero.
Les primeres classes es feien un sol dia a la setmana i hi assistien entre vint i trenta alumnes per sessió. Amb el temps, vam haver de desdoblar els grups per reduir-ne la mida i poder oferir un ensenyament més proper i personalitzat. Al llarg d’uns quinze anys, hi van passar entre set-centes i vuit-centes persones. Els resultats van ser excel·lents: l’interès i les ganes d’aprendre eren molt alts, i gairebé ningú faltava a classe llevat de motius ben justificats.
Fa deu anys, amb la creació del Centre de Protecció Internacional per a Refugiats, la Creu Roja em va proposar fer el pas a impartir classes de castellà. Aquest centre forma part d’un conveni entre la Unió Europea, el govern espanyol i diverses entitats, que finança parcialment l’acolliment de persones refugiades a Espanya. És natural, per tant, que se’ls ofereixi formació en una de les llengües oficials. Cal dir que també tenen l’opció d’aprendre català, gràcies a una mestra jubilada que, com jo, hi col·labora de manera voluntària.
Durant aquests deu anys, han passat per les meves classes més de sis-centes persones, procedents de multitud de països. Tres matins a la setmana, les organitzo en tres grups diferents, segons el temps que porten al Centre. Puc donar fe del seu compromís: l’assistència és pràcticament total, i l’interès i l’aprofitament, molt elevats. En sortir, la majoria ja disposen dels coneixements bàsics necessaris per viure i treballar aquí.
La satisfacció més gran és retrobar-me amb ells, mesos o anys després, convertits en ciutadans de ple dret, amb feina, habitatge i, sovint, amb la possibilitat d’ajudar econòmicament les seves famílies, visquin on visquin. Aquesta és només una de les moltes tasques que duen a terme els voluntaris de la Creu Roja, una organització que treballa en centenars, milers d’àmbits i territoris, aquí i arreu del món. La suma de tots aquests esforços fa possible arribar als més vulnerables i aportar una mica de llum allà on sovint només hi ha problemes i foscor.
