EUROPA
El mot “Europa” té múltiples significats i pot referir-se a diverses alitats segons el context. Podem parlar d’un continent, d’un projecte polític, d’una figura mitològica, d’un espai cultural i històric, de la Unió Europea, d’una identitat o un sentiment de pertinença, d’un ideal de valors o, fins i tot, d’un satèl·lit de Júpiter o d’un club de futbol, vinculat al barri de Gràcia de Barcelona.
En aquest article, el mot Europa designa, sobretot, el projecte d’unió política mitjançant el qual els europeus aspirem a governar en comú els nostres problemes compartits. Aquest projecte neix de l’anhel de conciliar estabilitat i prosperitat, llibertat i seguretat, convivència i diversitat.
Aquest anhel té dues dimensions, una d’interior i una d’exterior. La dimensió interior expressa el desig de continuar transformant les divisions i els conflictes entre europeus en un espai de dret compartit i de cooperació, mitjançant una unió política d’inspiració federal. És una tasca mai acabada que troba ressò en les paraules d’Ortega y Gasset “la cultura europea és creació perpètua. No és un hostal, sinó un camí que obliga sempre a avançar”.
La dimensió exterior expressa la voluntat de contribuir, amb altres actors, a substituir la confrontació per la cooperació i a construir un ordre internacional basat en normes compartides i en el multilateralisme. Ambdues dimensions es connecten en l’horitzó que assenyalava Jean Monnet “la Comunitat Europea mateixa no és sinó una etapa cap a les formes d’organització del món de demà”.
Aquí apareix la paradoxa europea. La Unió desperta expectatives pròpies d’un poder polític, però en àmbits decisius encara no disposa de totes les competències, els recursos o les regles necessàries per actuar. Ampliar-la i reforçar-ne la projecció exterior exigeix, per tant, alguna cosa més que sumar Estats o proclamar ambicions. Exigeix convertir l’anhel europeu en capacitat, institucions i responsabilitat democràtica. És des d’aquesta necessitat que prenen sentit tres expressions relacionades, però no idèntiques: sobirania estratègica, federació europea i Estats Units d’Europa.
Sobirania estratègica, federació europea i Estats Units d’Europa comparteixen una mateixa aspiració, però responen a preguntes diferents: què ha de poder fer Europa?, com s’ha d’organitzar per fer-ho?, i quina imatge de futur pot mobilitzar la ciutadania? No són projectes contraposats, sinó tres dimensions d’un mateix debat: com convertir l’ambició europea en poder efectiu i democràtic?
La sobirania estratègica situa el debat en la capacitat de decidir i actuar sense que dependències externes crítiques impedeixin o condicionin de manera determinant les decisions europees. Una Europa que depèn completament de tercers per defensar-se, obtenir energia o fabricar tecnologies essencials no tindrà llibertat real de decisió. En el llenguatge de Josep Borrell, Europa ha d’aprendre a parlar el llenguatge del poder i dotar-se de capacitat material per defensar els seus interessos i valors, sense renunciar a la cooperació ni al dret internacional.
La federació europea ofereix una resposta institucional. Aquesta no respon només a la pregunta de què ha de poder fer Europa, sinó també a les de com s’ha d’organitzar aquest poder i amb quina legitimitat s’ha d’exercir.
No es tracta d’esborrar les nacions ni de concentrar-ho tot a Brussel·les, sinó de distribuir competències segons el principi de subsidiarietat. Allò que es pot resoldre adequadament en l’àmbit local, regional o estatal ha de continuar en aquest nivell; allò que cap estat pot garantir per si sol com la defensa, l’energia, els reptes climàtics, les fronteres o la seguretat tecnològica, entre altres, requereix una resposta europea, una resposta comuna. Tanmateix, la federació ha d’articular una doble legitimitat la dels ciutadans, reconeguts com a membres d’una comunitat política europea, i la dels diversos pobles, regions i Estats que la integren.
El salt federal consistiria a vincular les competències comunes amb recursos suficients, procediments democràtics menys exposats al bloqueig i responsabilitats polítiques clarament identificables. Avui, però, els governs estatals encara poden condicionar, bloquejar o vetar avenços en alguns dels àmbits en què més es reclama una actuació europea, com ara la política exterior, la defensa o la reforma dels tractats. Alhora, altres reptes importants també exigeixen una resposta a escala europea com la fiscalitat de les multinacionals, la protecció dels drets laborals en el mercat únic, la política industrial, la lluita contra el canvi climàtic i el finançament d’unes transicions que no deixin enrere ni persones ni territoris.
Finalment, tenim els Estats Units d’Europa, expressió que genera debat dins mateix del món federalista. Alguns la reivindiquen perquè dona visibilitat i força emocional a l’horitzó d’una Europa políticament unida; d’altres prefereixen l’expressió “Federació Europea”, una fórmula més precisa i menys exposada a ser interpretada com una còpia dels Estats Units d’Amèrica. En realitat, la tradició federalista ha emprat les dues expressions per ajuda a imaginar cap on avançar.
Però una imatge de futur només és útil si es tradueix en institucions capaces de millorar la vida col·lectiva. La qüestió decisiva no és quin nom preferim, sinó quin sistema permet actuar a temps, protegir millor els ciutadans i exigir responsabilitats a qui decideix. El mètode federal ofereix tres avantatges. Primer, redueix el poder de veto allà on cal una decisió comuna; segon, vincula les competències als recursos necessaris; tercer, i permet saber qui decideix i exigir-li responsabilitats. L’intergovernamentalisme pot servir per coordinar posicions, però mostra els seus límits quan vint-i-set governs, o més, han d’actuar amb rapidesa, continuïtat, i contundència en reptes comuns.
Actualment, la distància entre les expectatives de la ciutadania i la capacitat real d’actuació de la Unió genera frustració i confusió sobre les responsabilitats. La Unió ha de respondre per les decisions que pren. Però també cal identificar quan la ciutadania o els diferents governs li exigeixen resultats sense haver-li atribuït les competències, els recursos o les regles necessàries. El federalisme serveix precisament per reduir aquesta ambigüitat. Dotar de capacitat suficient per actuar i responsabilitat clara per respondre als fronts oberts i els de pervenir.
El novembre de 2023, durant la novena legislatura, el Parlament Europeu va proposar ampliar l’ús de la majoria qualificada, reforçar el control parlamentari i desenvolupar competències comunes, busquen transformar justament l’ambició en capacitat. Avançar cap a la majoria qualificada en determinats àmbits reduiria el poder de veto, però hauria d’anar acompanyat d’un Parlament reforçat, control judicial i garanties per a les minories. Amb més membres, la diversitat d’interessos augmentarà i els àmbits subjectes a unanimitat seran encara més vulnerables al bloqueig. Per això, l’ampliació no hauria d’ajornar la reforma institucional, sinó accelerar-la.
Aprofundir la Unió no significa tancar-la. En un context d’incertesa transatlàntica, competició entre potències i debilitament del multilateralisme, la Unió Europea ha aprofundit les relacions de seguretat, defensa i resiliència amb democràcies com el Canadà o Austràlia, entre d’altres. No tots els socis d’Europa han de compartir parlament, pressupost i tribunal. Es pot aprofundir la cooperació en seguretat, indústria o tecnologia. Però una xarxa d’aliances només és sòlida si té al centre una Europa capaç de decidir i complir.
La federació no serviria només per decidir més ràpidament en defensa o política exterior. També podria donar més força a la lluita contra l’evasió fiscal, protegir drets socials comuns, impulsar una política industrial europea i repartir de manera solidària els costos de les transicions ecològica i digital. Darrere de tots aquests debats hi ha la mateixa pregunta. Volem una Europa que coordini voluntats nacionals o una Europa amb capacitat democràtica per governar els problemes comuns?
Dit d’una altra manera, volem una Europa que es limiti a coordinar vint-i-set voluntats nacionals o una Europa capaç de governar democràticament els interessos que ja compartim?
El moment federal comença quan Europa deixa de ser només el nom d’una aspiració i es converteix en una pràctica de govern. Federar vol dir superar el veto quan l’interès comú exigeix actuar; dotar de recursos les competències compartides; sotmetre el poder europeu al control democràtic de la ciutadania i dels Estats; protegir la diversitat mitjançant la subsidiarietat, i garantir que la seguretat, la prosperitat i les grans transicions del nostre temps no deixin ningú enrere. Així, el federalisme deixa de ser un substantiu que descriu una arquitectura futura i esdevé un verb, amb l’acció continuada de compartir poder per recuperar capacitat d’actuació, ampliar drets i respondre democràticament a un destí que ja és comú.
Culminem, a l’interior, allò que ens fa forts a l’exterior. Reforcem el nostre model democràtic federal perquè les grans potències democràtiques mundials s’hi puguin emmirallar i vulguin avançar al nostre costat, en lloc d’apropar-se a les potències il·liberals emergents. Si compartim poder, valors i responsabilitats, serem més forts. Recordem dos lemes del frontispici europeu: La unió fa la força i E Pluribus Unum.
