Dijous passat, 16 de juliol, la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea —un tribunal que no respon a majories parlamentàries sinó a la lògica lenta i acumulativa del dret comunitari— va afirmar, amb precisió quirúrgica, que la llei d’amnistia encaixa dins del dret de la Unió. I, precisament, en els aspectes més litigats: la malversació i l’eventual qualificació de terrorisme.
El Tribunal ha deixat ben clar que la llei d’amnistia no lesiona els interessos financers de la UE, que no xoca amb la directiva antiterrorista, i que la seva finalitat proclamada —reduir tensions institucionals i facilitar un escenari de reconciliació— constitueix un objectiu legítim i, per tant, jurídicament protegible.
No va ser un veredicte sobre si l’amnistia va ser políticament oportuna, ni si el referèndum del 2017 va ser legítim o no. No era la seva missió considerar aquests temes.
Tampoc el Tribunal europeu —i això cal subratllar-ho— ha dit l’última paraula en el desenvolupament judicial: encara queden tasques concretes que el Tribunal Constitucional i el Suprem hauran de resoldre cas per cas. La decisió del TJUE és senzillament la constatació que un Estat té dret —dins el marc de les seves competències— a decidir que prefereix la pau institucional per sobre del manteniment de condemnes penals, sempre que no violi les normes de la UE.
Just després de la decisió del Tribunal, i abans d’extreure’n cap lectura precipitada, convé recordar el trajecte que ha conduït fins aquí. Perquè ha estat llarg, i en aquesta mateixa longitud rau bona part de la seva legitimitat.
Hi va haver, primer, després del procés, un judici legal i amb totes les garanties: el del Tribunal Suprem, el 2019, que va condemnar nou dels dotze processats a penes entre nou i tretze anys de presó per sedició —agreujada per malversació en el cas dels que havien exercit responsabilitats de govern—. Els tres restants, que ja estaven en llibertat, van ser absolts de malversació i condemnats només a multa i inhabilitació per desobediència.
Va ser un judici públic, en què es van posar en relleu —sense limitació i amb llibertat— les diferents perspectives; un judici que, posteriorment, es va poder recórrer i revisar per part del Tribunal Constitucional.
Hi va haver, després, un indult parcial emès pel Govern, condicionat i fiscalitzat pel mateix Suprem que havia dictat les condemnes. Indult que va tornar la llibertat als nou condemnats el juny del 2021, any i mig després que la sentència fos ferma, i quan ja havien complert una part substancial de la seva pena.
I, finalment, hi va haver una llei d’amnistia. Una llei, no un decret ni una mesura de gràcia de l’Executiu, sinó una norma amb rang de llei, tramitada pel Congrés, vetada temporalment pel Senat i revalidada posteriorment pel mateix Congrés. Més endavant, va ser objecte d’examen per part del Defensor del Poble, que va decidir no recórrer-la davant del Tribunal Constitucional, i també de més de mitja dotzena de sentències d’aquest tribunal entre el 2025 i el 2026. Una llei que va optar per extingir, i no pas perdonar, la responsabilitat penal derivada dels fets del procés, apel·lant a un principi amb precedents en la història constitucional espanyola: que hi ha conflictes que el dret penal, per si sol, no pot resoldre, precisament perquè no està concebut per a aquest objectiu, però que una decisió política sí que pot contribuir a tancar.
En aquest precís moment, les darreres decisions pendents corresponen ja als tribunals.
En primer lloc, al Constitucional, que haurà de resoldre abans de la tardor els recursos d’empara encara pendents de Puigdemont i dels que comparteixen amb ell l’excepció de la malversació. I al Tribunal Suprem, que haurà de decidir si manté o alça l’ordre de detenció vigent.
En definitiva, és a aquests tribunals a qui els toca ara una tasca que exigeix responsabilitat i mesura: aplicar tant el que estableix la llei espanyola com la doctrina europea. D’aquí que perdi sentit tant una eventual resistència corporativa com qualsevol urgència dictada pels ritmes polítics. I que, sobretot, guanyi sentit el principi d’independència judicial. Una independència que s’ha manifestat, precisament, en el fet que tant el Suprem com altres tribunals diferents no hagin aplicat la llei de manera uniforme, sinó cadascun segons la lectura estricta de la norma.
Aquest desacord entre instàncies judicials, que tant s’ha volgut presentar per part d’alguns com a prova de l’existència d’una fractura, és en realitat la prova del contrari: la mostra evident que cap tribunal ha actuat per consigna de ningú, sinó interpretant les lleis en l’exercici de la seva missió i autonomia.
És aquest llarg i exigent trajecte jurídic i polític allò que ha de ser valorat en els seus justos termes. El que revela, entre altres coses, que el que és important i transcendent de la situació en què ens trobem és que l’Estat ha seguit una seqüència d’accions molt clares i conseqüents: judici, indult i amnistia. En aquell ordre i amb aquesta progressiva generositat que era la que exigia resoldre un problema greu que afectava el mateix principi de sobirania i l’Estat de dret.
Aquesta línia d’acció no es pot valorar només apel·lant al seu resultat jurídic, sinó al seu significat en un sistema democràtic com l’espanyol que, disposant de les armes del dret penal, ha triat, però, girar full, i centrar-se en el que és essencial: assegurar la convivència cívica i l’estabilitat del sistema.
No hi va haver, en cap moment d’aquesta llarga seqüència d’actuacions, ni suspensió de garanties ni tribunals d’excepció; com tampoc no es va impedir en cap moment la possibilitat de presentar-hi recursos. Ben al contrari, hi ha hagut un exercici ple de totes les garanties processals i de totes les instàncies de control —el Senat, el Defensor del Poble, el Tribunal Constitucional i, ara, el Tribunal de Luxemburg—, cadascuna actuant d’acord amb la seva pròpia lògica institucional, amb rigor i autonomia. Aquest és el significat del que ha fet fins ara la democràcia espanyola, i és això el que convé destacar.
S’ha demostrat, en primer lloc, la voluntat d’integració que sempre s’ha mantingut present en un procés que s’inicia amb una mesura de gràcia i que ha culminat, finalment, en una amnistia.
En segon lloc, s’ha mostrat el sentit de l’obertura i de la generositat que han d’exhibir totes les institucions que pretenguin legitimitat. Això ha estat palpable —més enllà de les crítiques i les controvèrsies— en l’escrupolositat i el respecte a la legalitat i a les garanties jurídiques.
Però el més valuós i singular ha estat haver apostat, amb tots els riscos que això comporta, per la pacificació jurídica d’un conflicte que, si s’hagués deixat madurar indefinidament als tribunals, hauria continuat alimentant el ressentiment abans que la convivència.
No obstant això, convé no confondre aquesta pacificació —que és jurídica, i implica l’extinció ordenada d’una responsabilitat penal, ja produïda— amb la reconciliació, que és social i política, i que no es pot resoldre amb una sentència ni amb un decret. Per a aquesta reconciliació ja s’han creat —o es donaran en els mesos vinents— totes les condicions jurídiques necessàries. Però encara queda recorregut. I no serà ni senzill ni del tot immediat.
Queda pendent la reconciliació social i política duradora: la que no s’esgota amb l’extinció d’una causa penal, sinó que exigeix, de totes les parts, el reconeixement mutu del que va passar. I, sobretot, la voluntat de demostrar que totes han après la lliçó del que, en el seu moment, van ser uns fets excepcionals.
Queda avançar en l’enfortiment d’una democràcia que necessita, amb urgència, deixar de dirimir els seus conflictes territorials en clau de guerra de trinxeres i aprendre a abordar-los a través de reformes de la seva arquitectura institucional. Queda també consolidar un model federal basat en un Estat de dret compartit per tothom, com a desenvolupament d’una Constitució que, des del seu origen, ja ho fa possible.
Però el federalisme, per si sol, no és suficient. Cal que, al seu costat, i amb la mateixa urgència, es potenciï el debat lliure i crític: aquest exercici incòmode, mai del tot satisfactori, que constitueix la mateixa essència de la deliberació democràtica. Un debat que impedeixi que, en un moment determinat, es puguin suspendre de manera impulsiva les garanties fonamentals d’un Estat de dret.
En essència, més enllà de la pacificació jurídica, el que és decisiu ara és consolidar un horitzó compartit de convivència i reconciliació. Aquest horitzó representa l’única victòria que realment importa, l’única que mereix aquest nom.
No serà la victòria d’un bàndol sobre un altre, sinó la d’una societat sencera que aconsegueixi, finalment, deixar de mesurar-se a si mateixa per les ferides, i començar a mesurar-se per la seva capacitat de conviure-hi.
