Els acords polítics són cada vegada més difícils al Parlament espanyol. L’aritmètica parlamentària ha reforçat forces que, amb un suport electoral limitat, maximitzen les seves exigències i utilitzen el bloqueig com una eina de pressió permanent. Negociar amb una oposició que només sap atacar el govern s’ha tornat impossible. Per això, és molt probable que el Govern central trobi una forta oposició a l’hora d’aprovar els pressupostos generals de l’Estat.
La legislatura, malauradament, transcorre en un clima de precampanya permanent, amb una esquerra fragmentada davant d’una dreta que es reforça des dels seus extrems. I, tanmateix, tal com ha promès el president Pedro Sánchez, la legislatura s’allargarà fins a l’any vinent.
A Catalunya, en canvi, el panorama polític ha experimentat un canvi rellevant aquesta setmana. El punt d’inflexió ha estat l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per al 2026 —els primers des del 2023—, que ha posat de manifest la capacitat de l’esquerra per construir acords i articular una majoria. Tot plegat, en un moment en què la dreta catalana evidencia una fragmentació creixent i una notable dispersió programàtica, amb el bloqueig com a únic element de cohesió aparent.
L’aprovació dels comptes impulsats pel president Salvador Illa fixa una despesa de 49.162 milions d’euros, un 22,8% superior a la dels darrers pressupostos aprovats. Però l’abast de l’acord va molt més enllà de la xifra: confirma que el PSC, ERC i els Comuns han estat capaços de consensuar, alhora, un full de ruta pressupostari i un full de ruta polític.
Un full de ruta pressupostari mesurable
El 74% de la despesa es destina a reforçar l’estat del benestar, articulat en quatre grans àmbits. En sanitat, la partida més elevada de tot el pressupost —13.840 milions d’euros—, l’objectiu és reduir les llistes d’espera mitjançant la incorporació de nou personal sanitari. En educació, amb una dotació de 8.356 milions, es preveu la incorporació de 4.162 nous docents, el reforç dels ajuts de menjador i transport escolar, i la creació de 900 noves places públiques d’educació infantil. En habitatge, amb una inversió de 1.900 milions d’euros —màxim històric i peça central de la negociació amb els Comuns—, es financen ajuts al lloguer i l’ampliació del parc públic a través de la compra, la construcció i la rehabilitació d’habitatges protegits. Finalment, en drets socials, amb una dotació de 4.248 milions, destaca el reforç de les polítiques de dependència i dels serveis socials locals.
A això s’hi suma una aposta inversora sense precedents des del 2010: 4.146 milions d’euros, un 45% més, destinats en bona part a Rodalies, ferrocarril i metro. També es reforcen els cossos de seguretat i emergències, amb 1.587 noves places de Mossos d’Esquadra i 300 de Bombers, com també un augment destacat en cultura, que creix un 29%. Cap d’aquestes xifres és una promesa: són dades que es podran auditar exercici a exercici. Aquest caràcter mesurable és, en si mateix, part del missatge polític.
Un full de ruta polític sense fissures que trenquin l’acord
El full de ruta polític té tant de pes com el pressupostari. Malgrat la diversitat de programes i sensibilitats, el rellevant és que s’ha consolidat una unitat que podria tenir recorregut, encara que cada soci hagi marcat els seus propis límits: ERC ha mostrat flexibilitat en relació amb la Hisenda catalana i el finançament de la Generalitat; els Comuns han condicionat el suport futur a l’impuls d’un pla anticorrupció explícit, i el PSC ha expressat la seva disposició a avançar en ambdues direccions.
Cap de les divergències entre aquestes forces (el procés queda ja molt enrere per a la societat catalana) ha trencat la coalició ni ha impedit el compromís; al contrari, el redefineix de cara al futur, encara que sigui sota una vigilància mútua entre els tres socis.
Davant aquest full de ruta, la dreta catalana no ha articulat una alternativa comuna. Junts per Catalunya reclama un concert econòmic i acusa el Govern d’«arrogància»; el PP denuncia asfíxia fiscal sobre la classe mitjana; Vox reclama preferència nacional en les ajudes socials i parla d’«espoli fiscal», i Aliança Catalana atribueix la situació a una mera lluita de supervivència política.
Quatre diagnòstics incompatibles entre si —un concert econòmic a la basca, menys despesa pública, ajuts condicionats a la nacionalitat o una desconfiança generalitzada— davant d’un únic projecte compartit: el de l’esquerra.
D’aquí el rumb que es dibuixa a l’horitzó immediat de l’esquerra plural catalana: deixar en un segon pla l’eix sobiranista —i, en canvi, aprofundir en les aspiracions federalistes—, apostar per polítiques viables i per la unitat en la diversitat, i fer-ho amb ambició transformadora, però des de la moderació i el reformisme pacient.
Tot plegat amb un principi rector: un compromís social que aquests pressupostos ja comencen a evidenciar amb xifres concretes i verificables, no amb retòrica.
El bloqueig, dèiem al principi, s’ha convertit en l’arma dels que no tenen majoria però sí capacitat de veto. A Catalunya ha passat just el contrari: la minoria parlamentària ha trobat en el diàleg, i no en la confrontació, el camí per governar.
