Hi ha idees polítiques i econòmiques que continuen presents en el debat públic molts anys després d’haver nascut, encara que el món que les va veure créixer ja no existeixi. El keynesianisme és probablement una de les més representatives. Durant dècades, parlar de Keynes significava parlar d’un Estat amb capacitat d’intervenir en l’economia, de protegir l’ocupació i d’actuar quan les dinàmiques del mercat generaven desequilibris que podien posar en risc la cohesió social.
Després de la Segona Guerra Mundial, Europa va construir un model que avui mirem amb una certa distància perquè va ser fruit d’unes circumstàncies excepcionals. La reconstrucció industrial, el creixement de la productivitat i l’expansió econòmica van permetre una combinació que semblava possible, com ara empreses competitives, salaris en augment, drets laborals creixents i un estat del benestar cada vegada més sòlid.
Aquell equilibri va donar sentit polític a la socialdemocràcia europea. No es tractava de substituir el mercat, sinó d’entendre que una economia estable necessitava també mecanismes de protecció i redistribució. La sanitat pública, l’educació, les pensions i la negociació col·lectiva no es veien únicament com una despesa, sinó com una inversió en estabilitat social.
Però el context ha evolucionat profundament… Sí? O no tant?
Les economies actuals funcionen en un entorn molt més globalitzat, amb una mobilitat del capital molt superior, amb transformacions tecnològiques accelerades i amb una competència internacional que condiciona les decisions dels governs. La indústria ja no opera dins dels mateixos marcs que fa cinquanta anys i els Estats han perdut part de la capacitat d’actuar que tenien, en aquells moments.
Aquesta nova realitat ha fet que el debat econòmic sigui més complex. Keynes continua apareixent quan arriben les grans crisis… quan cal protegir empreses, treballadors o sectors sencers davant d’una situació extraordinària. Però, una vegada superada l’emergència, torna la preocupació per l’estabilitat pressupostària, la competitivitat i la sostenibilitat del model. És com si la intervenció pública hagués deixat de ser l’arquitectura permanent del sistema per convertir-se en una eina reactiva que s’activa quan les circumstàncies ho exigeixen.
Al mateix temps, continua present una altra manera d’entendre l’economia, més vinculada a la necessitat que qualsevol política tingui una base sòlida i sostenible. No es tracta d’aplicar literalment el pensament de David Ricardo, sinó d’assumir que cap societat pot mantenir drets i serveis si no és capaç de generar riquesa, productivitat i confiança econòmica. Aquesta tensió entre protecció social i capacitat econòmica és un dels grans debats del nostre temps.
I és aquí on el model alemany resulta especialment interessant. La seva evolució no va consistir a escollir entre mercat o Estat, sinó a construir un equilibri propi. L’economia social de mercat alemanya va assumir que la iniciativa privada era essencial per generar prosperitat, però també que el mercat necessita unes regles, unes institucions i un marc de confiança que permetin que el creixement sigui compatible amb la cohesió social.
La socialdemocràcia alemanya va evolucionar cap a aquesta síntesi: una economia competitiva, una indústria forta, una cultura de pacte entre empresaris i treballadors i un Estat capaç de garantir drets.
La lliçó que es pot extreure no és que existeixi un model perfecte, sinó que les societats que han tingut més estabilitat han estat aquelles capaces d’adaptar les seves idees a les noves realitats. Perquè les idees, per bones que siguin, no actuen soles, perquè necessiten institucions capaces de convertir-les en decisions, i decisions capaces de transformar-se en resultats visibles per a les persones.
Aquesta és, probablement, una de les diferències més importants entre els grans debats del segle XX i els que avui ocupen les democràcies occidentals. Durant dècades, la discussió se centrava en quin havia de ser el paper de l’Estat dins l’economia. Avui, sense abandonar aquest precepte, n’apareix un altre igualment rellevant, com quines institucions necessitem per afrontar una realitat molt més complexa i interconnectada.
Les transformacions actuals no impliquen necessàriament el fracàs dels models anteriors, sinó l’aparició de nous reptes. La transició energètica, la digitalització, els canvis en el món del treball, la transformació industrial, l’envelliment de la població i els moviments migratoris formen part d’una nova etapa que obliga les societats a revisar les seves eines.
La demografia, en aquest context, adquireix una importància especial. Europa és una societat amb una esperança de vida més elevada i amb una natalitat més baixa que en dècades anteriors. Aquest fet té conseqüències sobre el mercat laboral, l’habitatge els serveis públics i la sostenibilitat del sistema de protecció social.
Les migracions també formen part d’aquesta realitat. No són només un fenomen econòmic ni només una qüestió social; són un element que forma part de la configuració de les societats contemporànies. I aquí apareix un element central, no és únicament quantes persones arriben, sinó com es construeix una societat capaç d’incorporar-les dins d’un marc compartit de drets, oportunitats i per descomptat, l’assumpció dels nostres valors democràtics, llengua inclosa.
Això planteja una reflexió cabdal: els models socials no només han de generar prosperitat, sinó també capacitat de cohesió. I la cohesió no és una conseqüència automàtica del creixement econòmic; necessita polítiques públiques i institucions eficients afegint una visió compartida del futur.
Potser aquest és un dels grans reptes de la socialdemocràcia del segle XXI. No es tracta de reproduir exactament el pacte social de la postguerra, perquè les condicions que el van fer possible han canviat. Es tracta de preservar els seus principis fonamentals, com la dignitat del treball, la igualtat d’oportunitats i la protecció davant les incerteses, adaptant-los a una societat diferent.
La política, en aquest sentit, no pot limitar-se a conservar models del passat, però tampoc ha de renunciar als valors que els van inspirar. Això ens porta a pensar a trobar noves formes d’equilibri entre dinamisme econòmic, protecció social i cohesió democràtica. És aquí on el debat deixa de ser exclusivament econòmic per convertir-se també en institucional. Perquè qualsevol projecte polític necessita una correspondència entre les responsabilitats que assumeix i les eines de què disposa per desenvolupar-les. Governar no és només definir objectius; és tenir la capacitat real de transformar-los en polítiques reals i efectives.
Aquesta necessitat d’adaptació no afecta només els models econòmics, sinó també la manera com s’organitzen políticament les societats. En democràcies cada vegada més complexes, la distribució de responsabilitats entre diferents nivells de govern es converteix en una qüestió central. No es tracta només de definir qui decideix, sinó de garantir que qui assumeix una responsabilitat disposi dels instruments adequats per exercir-la i aquesta reflexió ens porta també al cas català.
El debat sobre l’autogovern sovint s’ha situat en un terreny principalment identitari, però també pot ser analitzat des d’una perspectiva de funcionament institucional. Les democràcies complexes necessiten distribuir responsabilitats i recursos de manera coherent entre els diferents nivells de govern. Aquesta qüestió no implica una única resposta ni un únic model. Pot donar lloc a diferents visions sobre l’organització territorial de l’Estat, incloses fórmules federals o altres formes de cooperació institucional.
Però el debat de fons és, diria, bastant transversal: com aconseguir que les decisions es prenguin en l’àmbit més adequat, amb prou capacitat, recursos i responsabilitat per oferir resultats?
La qualitat d’una democràcia no depèn només de les normes que estableix, sinó també de la seva capacitat d’adaptar-se als canvis i de generar confiança entre la ciutadania.
Aquesta confiança és un element essencial per entendre el moment actual. Les democràcies no es mantenen només perquè existeixin eleccions periòdiques o institucions formalment establertes. Necessiten demostrar que són capaces d’afrontar els reptes que preocupen les persones i que poden oferir respostes útils davant les transformacions socials i econòmiques.
En aquest context, el paper de la política recupera una dimensió fonamental: la capacitat de construir acords que vagin més enllà de la immediatesa. Els grans avenços socials no han estat fruit únicament de la victòria d’una opció política sobre una altra, sinó també de moments en què diferents sensibilitats han estat capaces de trobar espais comuns per respondre a necessitats compartides, i això no significa eliminar la discrepància. Una democràcia necessita debat, alternatives i oposició. Però una oposició responsable no hauria de tenir com a únic objectiu la substitució del govern, sinó contribuir també a millorar les decisions col·lectives i preservar la qualitat de les institucions. La fortalesa d’un sistema democràtic no es mesura només per la capacitat d’un govern d’aplicar el seu programa, sinó també per la manera com la resta d’actors polítics participen en el funcionament del sistema.
Cap arquitectura econòmica i social pot sostenir-se només amb bones polítiques. Necessita també institucions capaces de convertir aquestes polítiques en realitat i una cultura democràtica disposada a preservar-les. Els drets socials no depenen únicament dels recursos econòmics disponibles, sinó també de la capacitat col·lectiva per organitzar-se, decidir i construir consensos prou amplis per mantenir-los en el temps.
Potser aquest és el gran aprenentatge que es pot extreure de l’experiència europea de les darreres dècades. Els models que han tingut més capacitat de resistència no han estat aquells que han rebutjat el canvi, sinó aquells que han sabut adaptar-se sense perdre els principis que els donaven sentit.
La nova arquitectura social del segle XXI probablement no serà una còpia del passat. Haurà de combinar una economia capaç de generar prosperitat, unes institucions amb capacitat d’actuar i una societat que entengui la cohesió social com una responsabilitat compartida.
La pregunta que queda oberta no és només quin sistema econòmic volem, sinó quin tipus d’institucions necessitem per fer possible una societat amb més oportunitats, més confiança i més capacitat de decidir el seu futur. Perquè les idees poden orientar el camí, però són les institucions i les persones que les sostenen les que finalment determinen fins on poden arribar.
El futur es construeix, no s’espera (Willy Brandt)
