Per a moltes persones no arrelades al món rural pot resultar estranya tanta mobilització, tanta fermesa i contundència en les actuacions d’una part del món pagès contra els acords amb el Mercosur. Un acord signat el passat 17 de gener entre la Unió Europea i els països del Brasil, l’Argentina, el Paraguai i l’Uruguai, que configura una immensa zona comercial de 720 milions de consumidors.
Tot gran canvi genera incerteses sobre el futur, però aquestes mobilitzacions no s’entendrien plenament sense tenir present que el pròxim 27 de febrer tindran lloc noves eleccions agràries al conjunt de Catalunya. És a dir, som a les portes de conèixer quina és la força real de cadascuna de les organitzacions sindicals i fins a quin punt poden alterar els resultats obtinguts en les darreres eleccions de 2021.
En aquelles eleccions del mes de març de 2021 es van registrar els següents resultats: el cens electoral era de 20.609 persones, una xifra que ja dona compte de la progressiva disminució del sector de la pagesia al nostre país. Van votar 7.332 electors, dels quals 82 ho van fer en blanc.
Pel que fa al repartiment de vots, Unió de Pagesos va obtenir 4.061 vots, és a dir, el 55,39% del total. JARC–Joves Agricultors en va aconseguir 2.178, que representen el 29,71%. ASAJA–Associació Agrària va sumar 821 vots (11,20%), mentre que UPA–Unió de Petits Agricultors en va obtenir 190, el 2,59%.
Doncs bé, ara toca tornar a mesurar forces, en un context de forta rivalitat per determinar qui representa millor el sector pagès i ramader, un sector que en pocs anys ha experimentat canvis molt rellevants en tots els àmbits i arreu del territori.
En aquest escenari ha aparegut Revolta Pagesa, una agrupació independent de pagesos i ramaders que acusa la resta d’organitzacions sindicals de no ser prou representatives ni prou fermes en la defensa dels interessos, tant individuals com col·lectius, del sector. Res que no sigui habitual quan hi ha conteses electorals pel mig.
Tanmateix, resulta com a mínim curiosa la manera com es protesta i es manifesta aquest moviment, recorrent a formes d’acció poc cíviques i clarament trencadores amb el respecte als béns comuns, així com amb la necessitat d’evitar molèsties innecessàries a persones que no tenen cap relació directa amb el conflicte.
Veure pagesos cremant pneumàtics i bales de palla sobre l’asfalt de carreteres principals, o tallant arbres per aixecar barreres i malmetre proteccions, no és la millor via per atraure simpaties. Però encara ho és menys sortir amb grans tractors, remolcs i altra maquinària d’alta gamma mentre, alhora, es proclama pobresa o dificultats per arribar a final de mes.
Els qui coneixem mínimament el món pagès sabem que hi ha tractors que superen els dos-cents mil euros, remolcs per damunt dels cent mil, o cisternes de purins que poden arribar als noranta mil. Una lectura més acurada de les imatges faria pensar que hauria estat més adient treure a protestar la maquinària vella i evitar escenes de grans fideuades, barbacoes i graellades enmig d’una atmosfera gairebé festiva, que no ho és gens per a tots aquells que queden atrapats durant hores en moltes carreteres del país.
Expressar la preocupació i les incògnites que pot generar l’acord amb el Mercosur per als nostres pagesos i ramaders és lògic i fins i tot positiu. Però voler imposar relats a cop de talls i col·lapses a les carreteres és, sens dubte, la pitjor de les vies.
Igualment, posar en dubte la col·laboració, la participació i la voluntat de minimitzar els efectes d’aquest acord per part del conseller d’Agricultura i del mateix president de la Generalitat respon més a una estratègia de cara a la galeria que no pas a la realitat dels fets.
Les batalles electorals, tant en l’àmbit sindical com en el polític, comparteixen sovint dinàmiques molt similars. No es pot pretendre ara utilitzar l’acord amb el Mercosur com a excusa per obtenir rèdits electorals. Castigar la ciutadania en general és una mala idea que, lluny de generar comprensió i empatia, acaba despertant antipaties.
