En els darrers dies, hem vist tant al vell continent com al nou continent canvis en el lideratge polític, impulsats per una nova generació que s’obre camí en un món incert i desigual, amb reptes tan importants com l’accés a l’habitatge, el cost de la vida, la seguretat i les amenaces que afecten un planeta i una humanitat treballadora molt esgotada.
L’empenta, l’energia i les propostes d’aquests joves han sorprès molt, i, sobretot, els polítics de l’anomenat “establishment radical”.
El “malestar ciutadà”, del qual aquests joves se’n fan càrrec, té a veure, en bona part, amb una generació que veu frustrada la seva emancipació, que ha perdut la confiança en el seu propi futur i expressa aquest estat d’ànim castigant opcions polítiques que considera part del problema. Aquests joves, que observen com la seva generació diposita cada cop més la confiança en opcions polítiques d’extrema dreta —que capitalitzen aquest malestar i frustració de manera simple i populista— s’estan aixecant per agafar les regnes d’un temps que consideren que han de liderar en nom propi.
Perquè és quan aquesta extrema dreta arriba al poder —més lluny de treballar per resoldre els reptes reals, allò que realment importa a la ciutadania— que es dedica a incrementar els guanys dels qui més tenen, d’una manera descarada i desacomplexada, i amb una actitud totalment autoritària. És aquí quan una bona part dels seus votants veu com els seus drets més fonamentals queden amenaçats i vulnerats.
Aquesta extrema dreta, que en els últims temps s’ha anat instal·lant en els governs d’Europa i dels EUA, està veient com —malgrat el poc temps que porten al poder— els mateixos votants que els van donar suport amb proclames maximalistes i amb solucions fàcils a problemes i reptes complexos, tots ells envoltats d’un llenguatge d’odi i d’assenyalament cap als diferents, comencen avui a retirar-los el suport i a afirmar que van ser enganyats.
Expressions com “Era necessari fer canvis, però no d’aquesta manera, sacrificant els nostres drets i llibertats civils, consagrats a la nostra Constitució.”, “Està convertint això en un estat policial i actua com un autoritari. Jo no vaig votar per res d’això.”
Aquestes són algunes de les expressions que moltes persones han començat, i diria que s’han atrevit, a expressar públicament als EUA davant les accions del govern Trump, i que transmeten una barreja de culpa, ràbia i desconcert.
I, alhora, com a resposta a aquesta situació, com deia a l’inici, s’obre un procés de canvi. Un canvi que no només sembla una transformació política, sinó també un símbol de renovació generacional: una generació que vol redefinir la política amb cares noves i valors humans.
Estic parlant de joves com Rob Jetten, als Països Baixos; Zohran Mamdani, a Nova York; Mikie Sherrill, a Nova Jersey; Abigail Spanberger, a Virginia; Katie Wilson, a Seattle; Sissie Marie Welling, a Copenhaguen… molts d’ells i elles, clarament representants de la generació mil·lennial. Un moviment que, més enllà d’estar organitzat, respon a sentiments tan importants i alhora tan bàsics per a la vida, com la pregunta que Mamdani va llençar a la seva campanya:
“Tots els polítics diuen que Nova York és la millor ciutat del món, però de què serveix això si ningú es pot permetre viure-hi?”
I centra les seves propostes en la solució dels problemes reals, en allò que realment importa a les persones de la ciutat, amb un optimisme contagiós i la força d’una generació que pateix en primera persona les desigualtats. Propostes com l’habitatge assequible amb control dels preus del lloguer i nova construcció, transport públic gratuït, serveis d’educació gratuïts per a les famílies treballadores, augment del salari mínim i un 2% d’impostos als més rics i a les grans corporacions.
Retornar la ciutat a les persones que hi viuen i treballen, retornar l’esperança i la confiança a la ciutadania.
En aquest sentit, Rob Jetten, a Holanda, amb una campanya sota el lema “Sí, és possible!”, reflecteix l’optimisme i l’humanisme en les seves propostes i en la manera de liderar-les. Apostant per la convivència i un humanisme que assenyala com fer front als populismes amb un missatge positiu per al país, Jetten planteja solucions a l’habitatge (construcció de 10 noves ciutats, eficients i respectuoses amb el medi ambient), control de la immigració i més esforços per a la integració i la convivència. Comparteix que es necessita una nova generació política al comandament, una generació amb menys càrrega i que intenti resoldre els problemes de manera oberta i compromesa.
Katie Wilson, a Seattle, activista mil·lennial i socialista que va fundar el sindicat d’usuaris del transport públic, percebuda com una candidata que representa la classe treballadora i no les èlits ni els interessos corporatius, diu de manera molt clara que, davant dels reptes d’habitatge, transport públic i serveis públics dignes:
“Si no podem afrontar realitats com aquestes, llavors no estem preparats per a governar.”
Wilson és una defensora de l’impost “JumpStart Tax”, dirigit a grans empreses i corporacions, que grava els salaris per damunt de 150.000 USD/any i que, un cop recaptat, permet invertir els diners en habitatge, transport i en mesures per reduir les desigualtats socials. Tot això en un context en què el cost de la vida és elevat, l’habitatge és car, l’accés als serveis bàsics (energia, aigua, alimentació…) és difícil, i la ciutat està en constant canvi.
Uns nous lideratges per a uns nous temps. Uns nous lideratges per recuperar l’esperança. Uns nous lideratges que lluiten per una prosperitat compartida i redistributiva, en un món cada cop més polaritzat i confrontat.
Com diu el filòsof Manuel Cruz, en el seu llibre Resabiados y resentidos:
“Inclús quan les possibilitats emancipatòries s’han transformat en il·lusions perdudes, hem d’apel·lar a un mínim de resistència, no només possible sinó necessària, que ens impedeixi quedar-nos convertits en ecos de repetició d’allò que ens ven el mercat.”
És en aquest moment i context que apareixen i emergeixen aquests nous lideratges, d’una generació, la mil·lennial, que en tantes ocasions s’havia verbalitzat com la generació perduda. Una generació que tots i totes conveníem que viuria pitjor que els pares.
En aquests vents d’inici de canvi, encapçalats per aquesta nova generació que s’aixeca com a garants i lluitadors d’allò que ells mateixos pateixen diàriament, pot ser l’inici de la transformació d’un temps obscur, de confrontació i d’odi, de polarització, de por i de desigualtat descarnada.
L’esperança sempre forma part de l’ésser humà, i quan els lideratges l’incorporen a la seva actitud i compromís, fan pensar que una altra manera és possible en els nostres temps. Una manera de fer que posa les persones al centre i un humanisme que impregna les paraules i els fets. És possible que aquesta generació, hereva del temps de la destrucció de la socialdemocràcia, sigui justament la que se salvi a si mateixa. Potser s’obre un camí cap a l’esperança.
