Joan Roma és el president del Consell de Federació del PSC del Bages-Berguedà-Solsonès, exalcalde de Borredà i exdiputat al Parlament de Catalunya.
A la recta final de les dotzenes eleccions municipals (28 de maig), iniciades l’abril de 1979, crec arribada l’hora dels petits municipis. La realitat espanyola -i amb ella, la catalana- obliga a emprendre canvis substancials per evitar un desastre territorial, demogràfic i institucional. No exagero i sinó, mirem fredament les següents xifres:
Espanya té 8.131 municipis, dels quals 1.379 tenen menys de 100 habitants i un total de 5.002, menys de 1.000. Queda clar, per què es parla de la “España vaciada”. Si mirem Catalunya, les xifres son aquestes: 947 municipis, dels quals 33, tenen menys de 100 habitants; 336 amb menys de 500 i, finalment, 487 amb menys de 1.000.
Si prenem la xifra de 1.000, per definir un poble petit ( altres parlen de 2.000), a Catalunya en tenim 487, la meitat del total. Què fer quan un poble arriba a aquesta xifra? Doncs, prendre mesures ràpides, clares i contundents per frenar la davallada, abans no sigui irreversible.
Es el que pretén l’Associació de Micropobles, constituïda aquest mandat, per treballar de forma transversal i apartidista. Han fet un considerable treball, però ara quedarà interromput per les eleccions i tot dependrà si aconsegueix renovar direcció i objectius, com per assolir resultats que fins ara no han arribat.
En els darrers dos anys, he elaborat algunes idees i propostes, a la direcció, i ara em poso a treballar de manera metòdica i multisectorial per a oferir resultats o propostes pel proper mandat, que començarà a meitats de juny, amb la presa de possessió dels càrrecs municipals.
El diagnòstic i deficiències d’aquests petits municipis les coneixem tots els que hi vivim i, a més, hem estat al capdavant de l’ajuntament. En el meu cas, durant 40 anys: 12 com regidor de govern i 28 com alcalde.
Per a redreçar la situació s’ha de tenir molt clar, en primer lloc, la força disponible. Tenir prop de 500 ajuntaments al costat permet parlar de tu a tu amb consells comarcals, diputacions, Generalitat i Govern Central. Sense prepotència, però sense subordinacions ni claudicacions. En els diferents nivells de les administracions hi ha un munt de normatives genèriques, impossibles de complir, per part dels petits ajuntaments. S’han de refer de dalt a baix.
El Govern de la Generalitat es va comprometre a “escoltar i modular” algunes lleis, mitjançant consultes als micropobles. No és suficient ni resolutiu. Son indispensables acords de llarg recorregut com per canviar les dinàmiques administratives, polítiques i socials. Toca primer fer els deures a nivell intern, per a tot seguit portar les propostes als dos principals nivells administratius: Generalitat i Govern Central.
El que proposo és acordar un memoràndum, memorial o pla d’objectius, periodificats. És a dir, no pretendre de cop i volta trobar solució a tots els problemes de cop, perquè no és seriós ni possible. El que toca és fixar prioritats i batallar-les, fins aconseguir-les. Els dos governs han de tenir clar que no tindran pau fins no tanquin els temes posats sobre la taula. Poso un exemple del que parlo.
Si tots els petits ajuntaments tenen problemes per a disposar d’uns serveis jurídico-administratius, toca posar-ho com a primera prioritat. Proposo exigir als dos governs que tots els ajuntaments, disposin d’un secretari–interventor i una administrativa, com a mínim un dia a la setmana. En aquests moments hi ha dotzenes d’ajuntaments sense aquesta figura, indispensable per al seu funcionament. Pertoca, doncs, que es resolgui aquesta carència, de comú acord, fent possible que tots tinguin les dues places cobertes.
Un altre element indispensable, és el de tècnic en urbanisme i obres. També s’haurà de facilitar, mitjançant la mancomunitat amb altres ajuntaments, consell comarcal o diputació. El mateix cal dir, pel càrrec d’enginyer.
Coberta l’estructura jurídicoadministrativa, i amb ella la tècnica, toca passar a l’econòmico-financera. En aquest tema s’ha d’exigir la modificació de l’actual normativa pressupostària i la de comptes, per a posar en servei un sistema simplificat per a tots els ajuntaments que no superin el milió d’euros, de pressupost ordinari.
Aconseguits aquests objectius, s’ha d’anar per altres d’enorme importància i complexitat. No té cap lògica haver de redactar i assumir POUM’s, quan altres figures urbanístiques menys complexes serien suficients per a garantir el creixement i ordenació del territori. Volem protecció, però alhora comprensió per la realitat rural.
Aturo aquí el primer paquet de mesures a emprendre, per a facilitar la feina dels petits ajuntaments. Han de venir-ne uns quants més, en dosis més o menys àmplies, per a reforçar l’autonomia i la capacitat dels petits ajuntaments, per a mantenir i impulsar noves infraestructures, equipaments i serveis.
Si queda clara la nova etapa i la nova exigència de participació i coordinació d’accions amb els petits municipis, es podrà aspirar a redreçar moltes de les situacions dels pobles petits. Primer, garantir la supervivència dels ajuntaments, tot seguit promoure l’arribada de noves persones i famílies i, amb elles, noves activitats. En parlarem en properes ocasions.
