El problema de mentir i falsejar dades és que obliga a tornar a mentir i a ampliar les falsedats per a poder mantenir les aparences. Encara ara, hi ha qui parla de les grans Diades del procés, referint-se a la de 2010 (on tot començà) i les posteriors. Si en una es diu que hi havia 1.000.000 de persones, no es pot reconèixer que a la de l’any següent, el número ha baixat. Per tant, toca pujar un graó o dos més, és igual. Les mentides, si l’entorn és favorable, se les creuen, encara que vegin que res no quadra. És igual, toca ser fidels als líders i si ells diuen que hi ha un milió, es repeteix mil vegades, per terra mar i aire.
I evidentment, l’any següent, s’haurà d’apujar i dir que n’hi ha 1.200.000. Un èxit esclatant, i es fan callar les veus discrepants, començant per la guàrdia urbana, a la qual se li diu que no digui res, ni compti res, ni emeti cap comunicat. Serà l’organització la que doni xifres, i no s’han de contradir. I aquí pau i allà glòria, i anem inflant les veles fins quan convingui. És així, que continuem amb un milió i mig, o ja culminem amb els dos milions. Vaja, que Barcelona estava col·lapsada en tots els carrers, places, avingudes, cinturons del litoral, incloses les platges.
És clar que arribats a la xifra dels 2.000.000, algú va pensar que calia frenar, no fos que al final anés més gent a la manifestació que habitants té Barcelona i mitja àrea metropolitana. Fou així com es va decidir repartir la Diada en diversos indrets. D’aquesta manera es podien rebaixar les xifres, tot i mantenir-les en números impossibles.
Tan impossibles que a la manifestació – concentració de Berga, algú va gosar posar la xifra de 60.000 participants. Vull recordar que Berga, tenia aquell any (2016), 15.000 habitants, i que si algú coneix la ciutat i va al Passeig de la Pau, sense comptar gaire, veurà que allà, com a màxim algú podria pensar en 5.000 o 6.000 persones, i si omplissin els carrers laterals podrien arribar als 8 o 10 mil. Ni un més, perquè hi ha un munt d’obstacles, mobiliari, estany, etc., que impossibiliten posar-hi persones.
Aleshores, perquè aquest any ANC, Òmnium i companyia accepten la xifra de 28.000 a Barcelona, i sumades les altres seus, en total donen per bona la xifra de 41.000? Doncs, perquè ja no hi ha qui accepti més mentides ni falsedats i perquè finalment, la majoria dels mitjans de comunicació no s’atreveixen a acceptar xifres impossibles.
I aquí és on volia arribar. La greu i perversa participació, per activa o passiva, de nombrosos mitjans de comunicació privats, generosament subvencionats que callaven, a canvi d’obtenir diners públics, i per descomptat els públics (TV3- CatRadio) que estaven dominats i manats pel govern de la Generalitat. Tots ells varen ser responsables de fer creure mentides i falsedats, sense posar-hi ni un mínim de professionalitat. Encara algun d’ells dona ara aquelles xifres, que tots sabem van ser inventades, però van servir per “vendre” un suport popular immens que en realitat no tenien.
I permeteu-me repetir que a Catalunya, no hi ha hagut mai cap concentració— manifestació que hagi arribat a un milió de participants. Mai a la història. Ho dic, sobre la base d’estudis de gent seriosa que ha fet ús d’informacions històriques i alhora, li ha aplicat les noves tecnologies. Encara que no surtin públicament, per evitar atacs personals i professionals, hi ha qui les ha comptat, i jo he parlat amb algun d’ells. I mireu, és ben fàcil de quadricular els espais ocupats, i multiplicar els metres quadrats per 4 persones, com a màxim. Si algú creu que en temps del procés era possible posar 8, 10 o 15 persones, en un m2, faria bé d’anar al metge.
La més participada, fou la de 2013, anomenada Via Catalana que va suposar posar gent al llarg de 400 km. El fet de crear una megafoto amb tots els participants va facilitar que un grup de la Universitat de Barcelona es proposés comptar-los. El resultat fou de 793.683 persones. Que ningú pugi aquesta xifra, perquè és la més alta de la història. Ni abans ni després, en cap moment ha estat superada. Deixem-nos, doncs, de xifres màgiques i enganys temeraris.
Afegeixo: és d’una infantilesa immensa i un descrèdit present i futur, haver inventat aquelles xifres, perquè ara hi ha qui les fa servir per a comparar. La participació d’aquest any seria d’un 4 o 5% d’aquelles. Ha estat així, o és que aquelles van ser inflades fins extrems d’escàndol?, que cadascú reflexioni i en tregui les conclusions pertinents. Les mentides, mentides generen.
