Entendre’ns en català ens uneix

Paquita Sanvicén-Torné

És Doctora en Sociologia. Llicenciada en Filologia i diplomada en Professorat. És professora a temps complert de Sociologia i Metodologia a la Universitat de Lleida i forma part, com investigadora, de diferents grups d'investigació. Comissionada per la Llengua a la Paeria.

02/10/2025
Anàlisi i idees, Destaquem

Des de sempre, els socialistes catalans hem treballat amb aquesta mirada, posant en valor, amb orgull, el català, la nostra llengua oficial i pròpia. Sabem que té una importància estructural, ciutadana, social, cultural i professional a tots nivells del seu coneixement i utilització. Ho fem amb un discurs ciutadà i positiu. De suma. Vertebrant alhora, discurs polític i cívic. Insistint en la necessitat de línies d’acció adequades a la realitat de cada moment. Per aconseguir el que sempre hem defensat: que tothom que viu a Catalunya se’n senti part, un més, acollit. Perquè quan vivim aquí tots som catalans/nes. Aquest és el valor de Catalunya: és de tots els que hi som. La llengua catalana –amb totes les seues varietats territorials– és el nostre element patrimonial més ric i estimat.

Element bàsic per avançar tots junts, per la convivència i la cohesió social. La llengua catalana –com l’aranesa a la Vall d’Aran– ens pertany a totes les persones que vivim aquí, l’hem de fer nostre tots, sense diferències ni exclusions. També la castellana , és oficial i també nostra òbviament, però no necessita accions de suport per ser coneguda i utilitzada per tot i per tothom.
Hem fugit sempre de les proclames i de política estèril i de les confrontacions ideològiques reduccionistes, en un i altre sentit, que han fet, i fan encara, més mal que bé. El foment del coneixement i l’ús de la llengua, de la importància que té el català a nivell local, nacional i internacional, demana accions, acords, transversals i de proximitat, idees clares, poc soroll i feina ben feta. En aquesta línia continuem i hi continuarem treballant perquè som socialistes i hi hem treballat sempre.

Testimonis d’aquest llegat de treball polític son els textos generats ja a l’etapa de Raimon Obiols (Els socialistes i la llengua i Els socialistes i el fet migratori), el lideratge de Marta Mata en la implantació del català com a llengua vehicular a l’escola, la participació de destacats dirigents socialistes en la fundació del Consorci per a la Normalització Lingüística, l’impuls dels senadors Alexandre Cirici Pellicer i Josep Maria de Puig en la redacció i aprovació de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries (CELROM), el paper determinant de Josep Borrell (aleshores president del Parlament Europeu) per fer possible l’ús del català en la comunicació dels ciutadans amb l’Europarlament, el document generat al 2006 sobre La situació lingüística a Catalunya i la seva projecció a España, la creació al 2007 del Consejo de las Lenguas, durant el segon govern de José Luís Rodríguez Zapatero, la gestió (i obtenció) del domini d’internet “cat”, la signatura entre el president de la Generalitat José Montilla i els governs del País Basc i Galícia d’un Protocol de col·laboració en matèria de política lingüística, el reconeixement de la llengua de signes catalana i la llei pel reconeixement de l’occità/aranès com llengua pròpia de la Val d’Aran.
Aquest seguit d’esforços es varen completar, ja des de l’oposició, seguint la mateixa lògica de defensa del català, com a llengua pròpia, en el marc del foment, protecció i promoció del plurilingüisme en tots els àmbits administratius i polítics (dels ajuntaments a les institucions de la Unió Europea), amb la presentació (al Congrés i al Senat) de la Propuesta de Ley de reconocimiento y amparo de la pluralidad lingüística de España que no va prosperar per causa de la majoria absoluta a les Corts del Partit Popular, però que llurs treballs preparatoris varen servir pel desenvolupament del Seminario Multidisciplinar sobre el Plurilingüismo en España, dirigit per Carles Martí, el qual ens ha deixat com a llegat un Manifest per una Espanya Plurilingüe que condensa en un text i un mapa els consensos assolits en la matèria pels intel·lectuals, lingüistes, escriptors, periodistes i polítics que varen integrar i participar en el seminari durant els seus quatre anys de treballs.

Molts anys, molta feina feta i molta que ha quedat en propostes i documents programàtics sense poder-se desenvolupar. Unes pels vets d’altres partits, altres per les conjuntures polítiques en les quals han estat altres partits els responsables de liderar la Política Lingüística. En totes les situacions, sempre hem defensat la convivència i el valor de la llengua i l’orgull de parlar-la. Defensant també que, per avançar, cal superar la visió contínuament pessimista i derrotista amb què, s’analitza políticament i mediàticament els resultats dels estudis i les dades de la situació en què es troba el coneixement i l’ús de la llengua. No es tracta de negar la realitat ni disfressar-la, es tracta de posar sobretot el focus en les dades objectives –essencialment positives– que permeten fomentar l’orgull de pertinença i fer incidència en la importància del català. Una de les llengües més parlades a Espanya i a la Unió Europea i la 132èna –per nombre de parlants– entre les 7.164 llengües identificades per la publicació Ethnologue.

Cal llegir positivament les conclusions de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP 2023). Entre 2003 i 2023 la població de Catalunya ha crescut un 18% i han augmentat els nascuts fora de Catalunya en un 5% (invertint a més les proporcions entre els nascuts a la resta d’Espanya i els nascuts a l’estranger). L’enquesta mostra un increment percentual en la població amb capacitat d’entendre, parlar i escriure en català respecte a edicions anteriors, i destaca una àmplia predisposició per aprendre o millorar el coneixement de la llengua. Actualment, el 93,4% de la població de 15 anys o més entén el català, el 80,4% el sap parlar, el 84,1% el sap llegir i el 65,6% el sap escriure. A més, si el nombre de persones, en xifres absolutes, que entenen (+17%) i parlen (+19%) el català ha crescut pràcticament al mateix ritme que el creixement de la població, el salt en el nombre de persones que saben escriure en català (+34%) –de nou en termes absoluts– és espectacular i dona la mesura de l’enorme i exitós esforç que el conjunt de les institucions educatives del país, començant per l’escola infantil i primària, han estat fent durant les dues darreres dècades. L’enquesta també indica que el català va guanyar un mínim de 127.600 parlants actius de 15 anys o més entre 2018 i 2023. Aquests nous parlants són usuaris que combinen el català amb altres llengües en la seva vida quotidiana, en diferents graus d’ús. El creixement evidencia que en un context cada vegada més multilingüe, el català manté una apreciable capacitat d’incorporació de nous parlants.
Salvador lla, president de la Generalitat, en l’acte de presentació del Pacte Nacional per la Llengua planteja el seu objectiu de govern afirmant que “el català és una llengua amb una història mil·lenària, però sobretot la volem una llengua del segle XXI de ple dret, un element indispensable de prosperitat, cohesió, gaudi i convivència”.

El Pacte Nacional per la Llengua és un document propositiu que val la pena llegir amb deteniment. Lo lamentable és que hi hagi partits polítics que s’hagin autoexclòs de la signatura. En general, un dels encerts del document és que es planteja la política lingüística com el que ha de ser i creiem fermament els socialistes: una política social, transversal, de proximitat i amb esperit de suma de tots els agents.
Esperem que el desenvolupament del Pacte Nacional aporti tot el suport i recursos necessaris als ens locals. D’entrada cal poder comptar amb dades a nivell micro específiques: a nivell de ciutat, poble, barri, d’entorn proper. Disposem de dades globals, per actuar i encertar les actuacions calen dades d’entorn, sector a sector, dades qualitatives i quantitatives que permetin treballar sobretot en la proximitat el coneixement i l’ús. Sense formació no hi ha ús, cert. Però amb formació no n’hi ha prou, si no es garanteixen els espais d’ús a nivell de barri, poble, ciutat; a nivell de carrer, escola, pati, comerç, treball, etc. Caldrà tenir en compte alguns elements essencials per afermar-ne l’èxit:

-Que la política lingüística sigui una prioritat amb consens polític i social el més ampli possible i deixi de ser una eina d’atac polític per alguns.

-Que aprendre català sigui realment un element imprescindible i valuós per a la integració, la igualtat
d’oportunitats i l’ascens social per a tothom.

-Que la política lingüística sigui una política social tractada de manera transversal des de tots els àmbits.

-Que es faci una veritable política a nivell d’Espanya que posi en valor el patrimoni immaterial lingüístic que tenim, amb orgull (en positiu) de tenir el català, el castellà i la diversitat lingüística pròpia de les diferents comunitats autònomes.

-La corresponsabilitat de tots els agents en potenciar de manera natural entorns d’ús dins l’àmbit de treball, etc. per normalitzar a les persones que l’aprenen.

-La responsabilitat dels parlants (ciutadania/institucionals/professionals) en no canviar de llengua i mantenir-la amb argumentació en positiu.

Per ampliar el nombre d’usuaris i parlants del català cal donar-nos temps i donar temps als nous ciutadans, ser constants, oferir facilitats d’aprenentatge, prestigiar l’ús de la llengua i donar-li centralitat. Les darreres dades conegudes demostren que la llengua catalana no corre cap perill, l’únic canvi que es perfila en l’horitzó demogràfic sigui, probablement, la reducció d’espais monolingües en català.
El paper de la Conselleria de Política Lingüística però no es pot limitar a fabricar intensivament parlants/usuaris del català. Cal aprofitar aquest potent instrument polític per fer avançar el plurilingüisme a Catalunya, Espanya i la UE. Buscant complicitats que permetin augmentat el prestigi del català com a llengua d’ús universal. És a partir de les aliances territorials que es podran fer prosperar les necessàries aliances polítiques generals per consolidar i ampliar un model lingüístic pròpiament europeu: el del plurilingüisme.

Fem nostres les paraules del president Illa en la presentació del Pacte Nacional. Toca passar del paper al carrer. Entendre’ns en català ens uneix. Aconseguir-ho plenament és responsabilitat de tothom. Cal que ningú es quedi al marge!