La solitud —o més ben dit, l’aïllament gairebé absolut— del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, va quedar en evidència a la recent Assemblea General de les Nacions Unides. Una àmplia majoria d’estats hi va reafirmar el suport a la solució dels dos Estats per posar fi al conflicte israelo-palestí i, per tant, al reconeixement de l’Estat palestí. I, en aquell mateix escenari, les paraules van cedir el protagonisme al gest: desenes de delegacions van abandonar la sala just en el moment que Netanyahu va pujar a l’estrada. Si encara hi havia algun dubte, aquell episodi va deixar clar que el seu únic suport polític sòlid prové d’un únic lloc: l’univers trumpista. I que la seva única estratègia —si és que pot qualificar-se d’estratègia— consisteix a acusar d’antisemitisme qualsevol veu que condemni les matances perpetrades per l’exèrcit israelià a Gaza.
Si l’ONU tingués avui la força que els seus fundadors van imaginar després de la Segona Guerra Mundial, aquest buit gairebé universal podria donar al poble palestí un bri d’esperança enmig de tant de dolor. Però no és així. La resposta global arriba tard i, en realitat, amb prou feines té eficàcia per frenar allò que cada cop més veus —entre elles Amnistia Internacional i Human Rights Watch— qualifiquen de crims de guerra, neteja ètnica i, fins i tot, genocidi.
El tauler geopolític: unilateralisme davant de multilateralitat
L’arrel d’aquest fracàs es troba en una realitat que no es pot defugir: la tensió geoestratègica principal del món actual és el xoc entre la política unilateralista, de fets consumats, que encarnen Donald Trump i els seus aliats —amb Vladímir Putin en un paper paral·lel— i la fràgil multilateralitat que representa l’ONU. Avui, aquesta partida l’està guanyant el trumpisme, per bé que fa només uns anys semblés inversemblant.
El cas palestí (i Gaza) és potser l’exemple més brutal d’aquesta victòria. Trump va deixar clar durant la seva presidència —i ho manté cada dia a les xarxes socials i en el seu estil de gestos abruptes i arrogants— que, al comandament de l’exèrcit més poderós del planeta, no permetrà mai que el comerç internacional, la defensa dels drets humans o les resolucions de les Nacions Unides alterin el seu projecte d’hegemonia global. Una hegemonia que li ha permès, segons convingui, ordenar atacs a l’Iran, aplicar bloquejos que afecten milions de civils o fins i tot donar suport a règims autoritaris a l’Amèrica Llatina, com quan va avalar l’ús de presons extraterritorials a El Salvador per a immigrants i reclusos privats fins i tot d’un procés legal mínim.
Israel, en aquesta lògica trumpista, és molt més que un aliat dels EUA: és una avançada militar dels Estats Units a l’Orient Mitjà. Washington considera essencial que Tel-Aviv mantingui una supremacia estratègica a la regió, fins i tot a costa de violar resolucions del Consell de Seguretat. No és casual que, el 2023, els Estats Units hagin vetat repetidament propostes d’alto el foc a Gaza, malgrat el clam humanitari creixent arreu del món.
Una amenaça que va més enllà de Palestina
Per això, l’aparent aïllament diplomàtic de Netanyahu no genera gaire esperança. Mentre la doctrina trumpista —que combina supremacisme blanc, unilateralisme, nacionalisme econòmic i un arrogant menyspreu pel dret internacional— continuï influint en la política global, el dret internacional, la democràcia i la pau mundial seguiran en risc. L’erosió de normes bàsiques de convivència, des del respecte a les fronteres fins al dret d’asil, i fins i tot dels fonaments de la democràcia, no es limita a l’Orient Mitjà: afecta a tot el món.
Defensar el dret a la vida del poble palestí i exigir la fi immediata de la matança a Gaza avui no és només una qüestió de solidaritat amb els qui pateixen. És també una defensa necessària i preventiva dels valors democràtics i del sistema de regles que, amb tots els seus defectes, ha contribuït a evitar grans guerres durant gairebé vuit dècades.
Si el trumpisme s’imposa —no només als Estats Units, sinó com a model global susceptible de reproduir-se en altres països—, correm el risc que s’enfonsi molts drets i equilibris que crèiem consolidats: des del respecte al dret internacional fins a les llibertats civils dins de les democràcies. Aquesta és, amb tota la seva cruesa, la qüestió central que avui es juga a Gaza i que hauria d’interpel·lar tots els ciutadans del món.
