La humanitat s’enfronta avui a una disjuntiva crucial: optar per l’enfrontament —fins i tot mitjançant la violència i la guerra— per assolir objectius geopolítics, o bé apostar decididament per la negociació i la cooperació com a via de resolució dels conflictes.
Dues reunions internacionals recents il·lustren amb claredat aquests camins divergents.
D’una banda, la recent cimera de l’OTAN, celebrada als Països Baixos, encarna el model de la confrontació. En aquesta trobada, els països membres es van veure davant d’un dilema reduccionista: augmentar o no la despesa en defensa. La resposta va ser ràpida i contundent: incrementar el pressupost militar fins a arribar al 5% del PIB, xifra imposada pels Estats Units.
La majoria dels assistents no només va acollir amb entusiasme la proposta, sinó que, a més, va exhibir una actitud preocupant de vassallatge i submissió davant el president Trump. En aquesta actitud va destacar especialment el secretari general de l’Aliança, Mark Rutte, la permanència del qual en el càrrec —i, per descomptat, el seu salari— depenen, en bona part, del beneplàcit nord-americà. En definitiva, es va imposar la lògica de la confrontació. Només el president del Govern espanyol va expressar amb claredat les seves reserves, marcant una saludable distància crítica.
Dies després, a Sevilla, les Nacions Unides van celebrar la seva quarta conferència internacional sobre finançament del desenvolupament. En aquesta trobada, tot i les absències significatives dels Estats Units i la Xina, els països participants van reafirmar el seu compromís amb l’enfortiment de la cooperació global: van proposar augmentar les inversions en desenvolupament i avançar en la reducció del deute extern que ofega moltes nacions. A més, es va reiterar la demanda històrica que els països més avançats destinin almenys el 0,7% del seu PIB a l’ajuda oficial al desenvolupament.
En aquesta trobada, el Govern espanyol es va posicionar amb fermesa i rotunditat com a abanderat de la cooperació internacional i del multilateralisme.
El contrast entre ambdues cimeres és tan revelador com inquietant: les grans potències del món semblen més disposades a gastar el 5% de la seva riquesa en armes que no pas el 0,7% en donar suport al desenvolupament dels països més vulnerables.
És cert que la defensa és una necessitat ineludible, especialment davant d’amenaces reals com la invasió russa d’Ucraïna o l’ofensiva genocida d’Israel a Gaza. Tanmateix, assumir un increment de la despesa tan considerable com suposa el 5% del PIB (i, a més, amb el to de vassallatge que imposa Trump —i que Rutte representa sense pudor—) resulta no només excessiu, sinó també alarmant i vergonyós.
També és cert, d’altra banda, que la inversió en desenvolupament i cooperació no garanteix per si sola la pau. Però resulta ingenu —i fins i tot irresponsable— negar que el foment de la solidaritat, l’equitat i el diàleg contribueix de manera decisiva i molt més eficaç a prevenir conflictes que no pas la mera acumulació d’armament en mans d’uns quants.
En aquest context, l’actitud del Govern espanyol en ambdues cimeres ha estat exemplar. A l’OTAN, va demostrar compromís amb els seus aliats sense renunciar a la seva capacitat crítica; no va bloquejar la declaració final, però va deixar clares les seves discrepàncies. A la conferència de l’ONU, va saber enarborar els principis del multilateralisme, el respecte al dret internacional i l’esperit de cooperació global.
En tots dos escenaris, Espanya va triar el camí de la racionalitat, del compromís ètic i del progrés humà. Per molt que alguns —per fanatisme, servilisme o oportunisme— s’entestin a negar-ho.
