Tiro de refranyer català per expressar el sentiment personal i, segur que el de milions de persones, davant la iniciativa del PP de convocar manifestació (o serà concentració?) a Madrid, el pròxim 8 de juny. Aquesta mobilització es justifica amb un lema tan curt i explícit com: MÀFIA O DEMOCRÀCIA.
Si no fos perquè ho hem vist, ho hem escoltat, ho hem llegit en múltiples mitjans de comunicació, seriosos o no, mai ens haguéssim imaginat una campanya com aquesta, de la mà del partit més corrupte de la història d’Espanya. Bé, almenys de la contemporània, no cal anar més enllà. Si recordem o estudiem una mica aquests cinquanta anys de democràcia, podrem veure com en tots els graons de les administracions, el PP ha tingut escàndols, a dojo.
Tant és així que en molts casos es té la temptació de significar el PP com un partit amb clares tendències a la corrupció, per poc que en tingui ocasió. Aleshores, com és que s’atreveix a ficar-se en un fangar com aquest? La desesperació produeix aquestes reaccions, pròpies d’un cercle tancat de dirigents que confiaven cegament en la victòria a les generals i, tot i guanyar, van quedar fora del govern.
Els demòcrates de pedra picada tenen clar que aquest és el resultat del sistema parlamentari vigent a Espanya i el que previsiblement es mantindrà durant els pròxims anys i/o decennis. Aleshores, o l’acceptes o et retires i et dediques a la contemplació, a conrear patates o cuidar vaques. Les coses són com són, i no com alguns voldrien. Ben fàcil d’entendre, ben fàcil d’acceptar si ets un demòcrata convençut.
Però, precisament per la feblesa democràtica d’una part important del PP, si no tenen el govern, se’n desentenen i qualifiquen d’il·legítim qui l’ocupi. I no tenen cap mania, cap escrúpol, en fer ús de totes les eines, legals o no, per fer-lo fora. Mai havíem vist una conjunció de partits, moviments, entitats i sectors, tan heterogenis i alhora tan decidits a fer caure el govern, costi el que costi, encara que sigui amb atacs personals i indiscriminats contra la persona del president i el seu entorn més immediat.
És així doncs que, a la vista que en dos anys no han aconseguit fer caure el govern, toca passar a una nova fase encara més destructiva. És igual que es posin al límit les costures de l’Estat. No tenen escrúpols per justificar que totes les mesures van destinades a garantir el bon govern que només ells poden assegurar. I si s’han d’inventar situacions i acusacions, es fa. Hi ha pressa, hi ha por que el temps vagi passant i s’aconsegueixi arribar a final de mandat.
I què passa en aquest durar? Doncs, que tots els indicadors nacionals i internacionals són clarament favorables a l’acció de govern. Si això és així,no es pot fer ús de la mala gestió i s’ha de fer ús de falsedats i enganys, fent-los passar per verídics. I ja és mala sort per a Núñez Feijóo que el mateix dia que surt a cridar a la mobilització contra la “màfia del govern”, s’imputi a la parella d’Isabel Díaz Ayuso per corrupció, falsedat documental i danys a la hisenda pública. I que dies abans s’imputin a quatre personatges, entre els quals un secretari d’Estat de Seguretat, mà dreta de Jorge Fernández Díaz, un ministre també sota gravíssimes acusacions lligades l’operació Catalunya, entre d’altres.
Però, si resseguim la geografia espanyola, trobarem centenars de casos lligats a la gestió del PP, en ajuntaments, comunitats autònomes o des del mateix govern central, on volten unes quantes causes a l’espera de judici. Queda clar, doncs, que el partit que menys pot acusar els altres és el PP, i fa verídic aquest refrany tan català que “sempre seràs, o has de ser emmascarat per una paella bruta”. No tardarem gaire a veure com la campanya se’ls hi gira en contra. Temps al temps.
