Immigració, democràcia i inclusió

A l’inici del segle XXI, Espanya i Catalunya han viscut una transformació demogràfica sense precedents. En tot just un quart de segle, el país ha passat de 40,5 a 49 milions d’habitants, mentre que Catalunya ha passat de 6 a més de 8 milions.

Aquest salt quantitatiu és inseparable d’un fenomen qualitatiu fonamental: la immigració. Si l’any 2000 residien a Espanya poc més de 900.000 estrangers, avui ja en són més de 6,5 milions. A Catalunya, la xifra ha passat de 90.000 a 1,5 milions.

Però la magnitud del canvi s’entén millor en percentatges: Espanya ha passat d’un 2,2% de població estrangera a un 13,4%; Catalunya, d’un 2,95% a gairebé un 20%.

Un canvi estructural

Aquesta metamorfosi poblacional ha reconfigurat la societat en múltiples dimensions. En l’àmbit cultural, ha injectat una diversitat i una complexitat social sense precedents, visible en el mosaic de creences religioses, llengües parlades i tradicions culturals que avui conformen el paisatge quotidià de qualsevol de les nostres viles i ciutats. En l’àmbit econòmic, l’impacte ha estat crucial. Dels aproximadament 21,6 milions de treballadors a Espanya, el 14% són estrangers. Més revelador encara: els immigrants van representar un 44% dels nous llocs de treball creats el 2024, catalitzant així l’expansió del mercat laboral.

La paradoxa de la integració

El més sorprenent d’aquesta transformació històrica és la fluïdesa i tranquil·litat relativa amb què s’ha produït. Lluny d’escenaris de segregació o conflictes greus de convivència, la integració ha avançat, en termes generals, amb serenor notable.

Tanmateix, aquesta realitat contrasta amb la percepció que a vegades projecten els mitjans i certs sectors socials. Incidents aïllats i molt mediatitzats —com els ocorreguts recentment a Torre Pacheco o, anys enrere, a El Ejido— són elevats a la categoria de norma, alimentant l’estereotip erroni que la immigració és, per definició, un fenomen conflictiu i perjudicial.

Un relat fraudulent

Aquesta narrativa és profundament enganyosa per diverses raons:

1. Poca evidència de conflicte real: En perspectiva, els episodis violents directament atribuïbles a tensions migratòries han estat quasi inexistents en aquests 25 anys, es poden comptar amb els dits d’una mà.
2. L’arrel de la tensió: Com demostra el cas de Torre Pacheco, aquests esclats no sorgeixen de conflictes socials latents inherents a la diversitat, sinó de la manipulació informativa i política impulsada per grups racistes i d’extrema dreta. L’objectiu és clar: explotar la por per obtenir-ne rèdits ideològics i electorals. Sense aquesta instrumentalització perversa, molts d’aquests incidents no arribarien a tenir la magnitud ni la càrrega social que se’ls atribueix.
3. Els beneficis són innegables: La raó fonamental per rebutjar el discurs de la por és que Espanya i Catalunya s’han beneficiat enormement de la immigració:

• Sostenibilitat econòmica i demogràfica: Amb una població autòctona envellida i una de les taxes de natalitat més baixes d’Europa, el creixement econòmic de les darreres dècades hauria estat impossible sense l’aportació laboral, fiscal i de consum de la població immigrant.
• Pilar de l’estat del benestar: El sistema de pensions i altres serveis públics essencials depenen críticament de la població activa aportada per la immigració, que rejoveneix la piràmide poblacional.
• Impuls innovador: Els estrangers representen al voltant del 12% de les empreses innovadores del país i són un factor clau de dinamisme, flexibilitat i competitivitat.

La farsa xenòfoba

Davant aquesta realitat, la campanya de l’extrema dreta i de sectors de la dreta per capitalitzar la por a la immigració resulta doblement reprovable:

• És fraudulenta, perquè basa els seus arguments en falsedats fàcilment refutables. No és cert que els immigrants generin més delinqüència que la població autòctona (les seves taxes són generalment més baixes). No és cert que “prenguin” la feina als nacionals (creen demanda i ocupen llocs crucials que no s’ocuparien). Sí que és cert que la seva aportació neta a les arques públiques (impostos, cotitzacions) supera àmpliament les ajudes que reben.
• És grotesca, perquè el seu objectiu és irracional: convertir un avantatge demogràfic i econòmic evident en una amenaça fictícia, utilitzant la por com a eina per crispar la societat i guanyar vots.

Per què funciona (a vegades) el discurs de la por?

Tot i ser infundat, aquest discurs persisteix perquè sap aprofitar de manera hàbil contradiccions reals del nostre sistema social:

• Precarietat i irregularitat. Mentre la immigració sosté el conjunt de l’economia, molts immigrants suporten condicions laborals abusives, salaris baixos i una elevada taxa d’irregularitat administrativa, i queden fora de les xarxes de protecció.
• Exclusió i desatenció. Tot i l’absència de conflictes generalitzats, existeixen bosses d’exclusió inadmissibles: assentaments de barraquistes sense serveis bàsics (com a Huelva o Almeria), barris degradats en centres històrics catalans, on comunitats immigrants viuen en condicions indignes. Aquests són fracassos concrets de polítiques d’inclusió i cohesió social, no una conseqüència inevitable de la immigració.

Davant la manipulació: informació, drets i inclusió

Davant la instrumentalització xenòfoba, la resposta ha de ser clara i contundent:

1. Contra els prejudicis: Cal posar en marxa una estratègia constant d’informació veraç i pedagogia social que desmunti estereotips i falsedats, per tal de promoure una comprensió realista del fenomen migratori.
2. Protecció dels drets fonamentals: Cal erradicar qualsevol forma de desprotecció o vulneració dels drets humans que pateixin els immigrants, independentment de la seva situació administrativa. Això implica lluitar contra l’explotació laboral i garantir l’accés als serveis bàsics.
3. Inclusió: Cal un esforç decidit i amb recursos per assegurar la plena inclusió social, laboral i cultural de tots els residents, de manera que puguem garantir igualtat d’oportunitats i proteccions, sense discriminacions per origen, llengua, religió o cultura.

En definitiva, es tracta de garantir els drets i les llibertats de tothom. Afirmant els drets de qualsevol ciutadà o ciutadana, sigui estranger o no, enfortim la nostra democràcia i la nostra convivència. Aquest hauria de ser l’esforç col·lectiu. I la millor expressió de fraternitat.

No hi ha dubte que, atesa la insistència amb què l’extrema dreta alimenta la xenofòbia i l’odi envers l’estranger, la lluita contra aquesta deriva antidemocràtica i antihumana ha de ser un pilar fonamental del programa dels demòcrates i, sens dubte, d’una esquerra que ha fonamentat els seus principis en la igualtat i la justícia, i que aspira a governar en un món en contínua transformació.

Un repte per a la democràcia i la humanitat

La virulència amb què l’extrema dreta fomenta la xenofòbia no és un accident. És una estratègia conscient per erosionar la cohesió social i els valors democràtics.

Combatre aquesta deriva antihumana i antidemocràtica no és només una opció política; és un imperatiu ètic i un pilar fonamental per a qualsevol projecte d’esquerres que aspiri a governar una societat moderna, diversa i justa al segle XXI.

L’èxit silenciós de la integració de la immigració a Espanya i Catalunya demostra que el camí és la inclusió, no la por.

Defensar aquest camí és defensar el futur del país.