En política passa gairebé sempre que els arbres, per no parlar de la fullaraca (o de la brutícia) no ens deixen veure el bosc. S’imposen els fets i les dites del dia, que impedeixen una vista de més abast; dificulten una perspectiva diguem-ne “històrica” (ho poso entre cometes per remarcar el caràcter aventurat de tota temptativa d’interpretació general del present, o de pronòstic del futur). Ara bé: que fent política fem història, encara que sigui en el sentit més literal, prosaic i modest, més entrecomillat de l’expressió (lluny, per tant, del triomfalisme polític o futbolístic) és una pura evidència. Una altra cosa és saber quina història estem fent, quin sentit té, cap a on apunta, com serà narrada i jutjada en el futur. De tant en tant cal aturar-se i pensar-hi.
Unes eleccions generals, sobretot si són tan encrespades i de resultat tan incert com les del proper 29 de novembre, són una bona ocasió per fer una ullada al panorama de conjunt, al paisatge general; per intentar captar el seu sentit, la seva possible evolució; per veure si és possible esbosser alguna interpretació del que està succeint, en termes diguem-ne “històrics“, per hipotètica que sigui.
Cal fer-ho amb cautela, com a mínim per dos motius. Primer, perquè la mateixa història ens ensenya fins a quin punt el seu curs depèn de les contingències. Extreure interpretacions generals és molt difícil, i fer prediccions és ingenu. En segon lloc, perquè en política la invocació instrumental de la història, sobretot si s’escriu amb majúscula, sol tenir pèssimes conseqüències. “La Història“, va escriure Paul Valéry, “és el producte més perillós que la química de l’intel·lecte ha elaborat mai. En coneixem les propietats. Fa somiar, emborratxa els pobles, genera falsos records, exagera les seves reaccions, manté obertes les velles ferides, els atormenta quan estan reposant, els condueix al deliri de les grandeses o al de la persecució“.
A més, estem condicionats per les nostres circumstàncies, avui tan acceleradament canviants. En les nostres condicions, una cartografia del futur no és possible, sobretot si es pretenen mapes detallats i prescriptius. En canvi poden ser útils els esbossos, per esquemàtics i provisionals que siguin, si serveixen per indicar-nos, encara que sigui aproximadament, en quina posició ens trobem i quins són els possibles camins que tenim al davant. Per traçar-los, encara que sigui d’una manera aproximada, a mi em resulta útil el recurs barat del croquis amb un bolígraf i un tros de paper.
Tres cercles
La problemàtica de fons de les properes eleccions es pot dibuixar esquemàticament amb tres cercles o àmbits diferents i interconnectats. Dins de cadascun d’ells hi ha una dura confrontació, i entre ells existeix una dialèctica simultània.
El primer cercle és l’àmbit de les desigualtats i contradiccions econòmiques i socials, on el problema de l’habitatge s’ha convertit dramàticament en símptoma i detonant.
El segon cercle és el dels canvis dràstics (veritables xocs) que es estan produint al món, suscitats principalment per l’empenta internacional de les dretes extremes.
I el tercer cercle correspon al tema recurrent de les nacionalitats i regions d’Espanya (si usem el llenguatge de la Constitució, que les dretes volen silenciar).
Aquests tres grans àmbits de qüestions determinaran els vots de les properes eleccions del 29-N. El resultat obert dels resultats, allò que els fa molt difícils de preveure, deriva del fet que en cadascun d’aquests tres cercles hi ha cruïlles que no responen únicament a una dicotomia dreta-esquerra. En el primer àmbit, es dilucidarà què pesa més, si els diners dels més poderosos, en particular dels tecno-oligarques, o les necessitats i drets de la gran majoria. Fins i tot els sectors més acomodats hauran de pensar-se dues vegades si els aniria millor amb l’ultradreta al govern, i comparar els resultats macroeconòmics de l’Espanya de Sánchez i Cuerpo amb els de la Itàlia de Meloni.
En el segon àmbit, marcat per l’espiral ultradretana que sacseja el món, molta gent, no necessàriament d’esquerres, contempla com les dretes espanyoles, que fan tanta ostentació del seu patriotisme, estan callant submissament davant les ingerències i les fantasies del trumpisme. No em refereixo únicament al caos sagnant de l’Iran i al preu de la gasolina, sinó als efectes descivilitzadors d’aquest nou obscurantisme delirant. Dimecres passat, el secretari de Guerra dels Estats Units ens va obsequiar amb la notícia que podríem veure, en pantalla i en temps real, l’afusellament d’un terrorista. Hi ha milers de milions de persones al món que no han perdut el cap i no volen un món on els nens contemplin execucions públiques a Facebook.
En el tercer àmbit que es dilucidarà a les eleccions, el de les relacions territorials, la cruïlla assenyala dues rutes que porten a futurs alternatius. A l’esquerra, el camí de l’entesa d’una majoria plural, amb totes les seves contradiccions i dificultats. A la dreta, la imposició dels sentiments d’identitat (i de rebuig) dels uns contra els altres. Ambdós camins són de recorregut incert; però el primer, el del federalisme a Espanya i a Europa, és preferible al de les imposicions unilaterals que impliquen repetir inevitablement, amb fórmules noves, els drames del passat.
No hauríem de tancar la porta a la pregunta de quin sentit històric tindran les eleccions generals del proper novembre. No podem saber quins seran els resultats. Una sola cosa podem preveure amb certesa: siguin del signe que siguin, seran uns resultats històrics.
