Cada nivell d’administració exigeix formació i preparació, per descomptat, però hi ha un factor que ha de venir de fàbrica. És a dir, s’ha de portar a la sang: valentia política, idees clares i prou empenta. Si no es tenen aquests factors o virtuts, millor dedicar-se a altres sectors o àmbits, però no al de la política.
Exercir de polític és dur, molt dur, i diria que cada vegada més, per uns canvis en el comportament de la ciutadania que són difícils d’entomar i gestionar. Es vol rapidesa, poca interacció i nuls maldecaps. Ha crescut l’egoisme individual, en detriment de les accions i participacions col·lectives. També hi ha menys implicació personal, en moltes decisions que afecten el conjunt, exigint als governants que resolguin tots els temes, sense molèsties per a ningú.
En resum, es vol la quadratura del cercle, en uns moments en què totes les decisions i actuacions comporten una gran complexitat de tràmits, gestions i actuacions. Si qui està al capdavant de l’administració, sigui un alcalde, un president (en els diferents nivells), de bracet amb els regidors, consellers o ministres, no té les idees clares i tot seguit suficient força i autoritat per tirar-les endavant, el fracàs està assegurat.
És fàcil governar quan hi ha bonança i no hi ha grans problemes ni conflictes, però això no passa mai —o, si passa, dura molt poc. Malament el polític que pretén dir que sí a tot i a tothom: el caos està garantit. I no només el caos, sinó conflictes de fons que acaben als tribunals de la mà de qualsevol que se senti perjudicat. I, avui, ben poca gent té manies a l’hora de recórrer a un advocat.
Doncs bé, faig aquesta introducció per situar Pedro Sánchez com un dirigent amb visió d’Estat i amb valentia política davant conflictes, siguin regionals, nacionals o internacionals. En l’àmbit territorial, ja veiem els múltiples reptes oberts amb comunitats autònomes governades pel PP, disposades fins i tot a anar en contra dels seus propis interessos amb tal d’atacar decisions del govern central.
A nivell nacional, ens trobem amb un Alberto Núñez Feijóo incapaç d’exercir de cap de l’oposició, sotmès tant als capricis i intervencions de la presidenta de la Comunitat de Madrid com al lideratge de Santiago Abascal. Constantment ha de sortir a frenar iniciatives que podrien suposar retrocessos importants respecte als avanços aconseguits.
A nivell internacional, ha hagut de plantar cara a Donald Trump en qüestions tan delicades com les demandes d’increments exagerats en matèria de defensa, o en altres temes sensibles, com denunciar el genocidi d’Israel contra el poble palestí. I ara mateix el veiem de nou atacat pels grans poderosos de les plataformes digitals, que consideren que corre perill el seu negoci davant la iniciativa de restringir continguts als menors de 16 anys.
Que un líder no s’arrugui i mantingui les seves posicions és la millor mostra de valentia política. Qui no en tingui, millor que es dediqui a altres feines. En el món complex, competitiu i bèl·lic en què vivim, o hi ha un valent al capdavant del govern, o estem perduts. Per això no veig Alberto Núñez Feijóo com a alternativa: ni de lluny té les qualitats necessàries per assumir el càrrec, i a tots ens interessa que quedi pel camí.
