La dana de València, les inundacions d’Andalusia, l’accident de Gelida, el descarrilament d’Adamuz, la pesta porcina, el funcionament de Rodalies o fins i tot l’escassetat d’habitatge assequible. Tots aquests fenòmens posen a prova la solidesa d’un Estat. Quan no es resolen de manera eficaç, a més, poden alimentar l’antipolítica i erosionar la confiança democràtica.
Es tracta d’accidents i catàstrofes d’origen divers —desastres naturals, fallades tècniques o dèficits d’inversió—, però tots conflueixen en una qüestió essencial per a la convivència: la capacitat de l’Estat —incloent-hi les comunitats autònomes i els ajuntaments— de proporcionar seguretat, protecció i serveis a la ciutadania.
Quan l’Estat, entès com un tot, funciona, les catàstrofes s’esmorteeixen, els accidents se superen i els serveis públics sostenen l’activitat econòmica i el benestar col·lectiu.
Però quan l’Estat pateix alguna avaria, per petita que sigui, s’obre el risc que la desconfiança i el malestar creixin fins a convertir-se en brou de cultiu d’actituds contràries al sistema democràtic, que ofereixen dreceres enganyoses i legitimen sortides que acaben soscavant la democràcia mateixa.
És precisament en aquests moments de malestar quan convé analitzar els problemes amb la màxima racionalitat possible i valorar el paper que els estats democràtics han d’exercir a l’hora d’aportar solucions.
Per a què ha de servir l’Estat
El poder estatal sorgeix històricament com a resposta al problema de la seguretat. Hobbes ho va formular amb una claredat pedagògica notable: a l’estat de naturalesa impera la llei del més fort, i ningú no està fora de perill quan el poder es dispersa entre individus armats de por i violència.
L’Estat es configura, així, com el resultat d’un pacte pel qual la societat cedeix de manera col·lectiva l’ús legítim de la força. Atorguem aquesta facultat al poder públic perquè ens protegeixi de l’arbitrarietat i garanteixi la seguretat de totes les persones.
Durant segles, però, aquest pacte va ser més una forma de sotmetiment que no pas de llibertat. L’Estat protegia, però no garantia ni la llibertat individual ni que les decisions col·lectives s’adoptessin en benefici del conjunt de la societat. Va ser la democràcia, juntament amb l’Estat de dret, la que va corregir aquestes mancances en introduir els principis de sobirania popular i d’igualtat jurídica: la ciutadania elegeix per majoria qui governa, i els governants, al seu torn, estan obligats a respectar els drets i les llibertats dels governats.
Però el desenvolupament de l’Estat no es va aturar aquí. A començaments del segle XX se li va exigir un pas més: no només garantir la seguretat i el govern democràtic, sinó també esdevenir un Estat social, compromès amb el benestar i la qualitat de vida de la ciutadania.
Aquesta va ser una conquesta de la socialdemocràcia i un avenç decisiu a Europa, que va contribuir a consolidar els principis sobre els quals s’assenten la Unió Europea i les constitucions dels països que la integren. D’aquesta manera, aspiracions llargament gestades —com els serveis públics, la igualtat d’oportunitats o la solidaritat fiscal— es van traduir en polítiques públiques concretes.
Un balanç necessari
Aquestes conquestes —protecció, democràcia i desenvolupament social— constitueixen avui els pilars de la nostra convivència. Tanmateix, poden trontollar quan s’encadenen fallades successives. El malestar social que se’n deriva, si s’interpreta de manera simplista o es manipula interessadament, pot acabar qüestionant no una política concreta, sinó els mateixos fonaments de l’Estat democràtic. I això és, precisament, el que cal evitar.
La pregunta clau a què hem de respondre en aquests moments és clara: ha funcionat l’Estat en la resposta a les darreres crisis viscudes al nostre país? Ha estat a l’altura de les demandes ciutadanes?
Si intentem ser objectius i respectuosos amb els fets, per descomptat, i salvant les irreparables pèrdues en vides humanes, el balanç general ha de considerar-se positiu, encara que clarament millorable.
El de la dana de València és probablement el més qüestionable, per les greus negligències detectades i la manca de voluntat de coordinació institucional. Malgrat tot, avui s’està gestionant amb un grau raonable de solvència: les infraestructures bàsiques s’estan reparant amb promptitud, les ajudes i indemnitzacions arriben als afectats, i les administracions han començat a pal·liar les causes estructurals d’una catàstrofe històrica.
Les inundacions a Andalusia han posat de manifest una capacitat notable d’anticipació, coordinació institucional i solidaritat ciutadana. Els accidents de Gelida i altres danys a infraestructures ferroviàries i viàries s’han abordat amb diligència, demostrant que les administracions poden actuar de manera ràpida i eficaç davant de situacions crítiques.
Al descarrilament d’Adamuz, l’atenció a víctimes i ferits va ser ràpida i eficaç. Pel que fa a la pesta porcina, malgrat la seva gravetat, gairebé no se’n parla avui perquè les mesures aplicades van resultar efectives i van contenir l’impacte de la crisi.
En tots aquests casos, l’Estat i les institucions han demostrat la seva capacitat per protegir la ciutadania. És cert que hi ha hagut molt de soroll polític i que el respecte institucional i la cooperació entre administracions poden millorar. Però això no invalida la resposta estatal: malgrat les deficiències detectades, les solucions es van posar en marxa, i l’evidència de fallades concretes —que cal corregir amb urgència— no posa en qüestió el funcionament general ni la utilitat del marc institucional per garantir seguretat i protecció.
Quan els problemes es cronifiquen
La situació és diferent quan els problemes es cronifiquen i esdevenen una font prolongada de malestar. Quan les solucions no arriben o es perceben com insuficients, aquest malestar també es cronifica i pot alimentar el nihilisme davant de la democràcia.
És el cas del funcionament de Rodalies i, en general, de l’estat de les infraestructures ferroviàries: dèficits sovint estructurals que no es corregeixen amb celeritat i que generen frustració acumulada. És llavors quan apareixen la desconfiança, el cansament cívic i els discursos antisistema, que deixen de reclamar solucions concretes per qüestionar el marc polític democràtic que sustenta la nostra convivència.
Convé subratllar aquí una advertència essencial i evident: les fallades de gestió no es corregeixen amb propostes que pretenen liquidar l’Estat ni buidar de contingut la democràcia. Tampoc amb iniciatives que es presenten com a “solucions” a costa de drets i llibertats, defensant una seguretat que només seria possible si s’erosionen els fonaments democràtics.
Aquesta lògica, que semblava superada a Europa, reapareix avui amb força en determinats discursos de l’extrema dreta, alimentats per corrents autoritaris que proposen lideratges forts i la retallada de drets en nom de la seguretat i l’ordre. També se’n perceben empremtes en certs sectors de l’independentisme, que tendeixen a adoptar una lògica maximalista, confonent problemes de gestió amb el que ells consideren una fallida de l’Estat.
D’aquesta manera, uns i altres desplacen el debat de la necessària millora d’empreses públiques i institucions cap a la seva negació: quan qualsevol disfunció s’interpreta com a prova definitiva de la il·legitimitat de l’Estat, la crítica deixa de ser una eina democràtica per convertir-se en un rebuig absolut que dificulta qualsevol solució real i només alimenta la frustració col·lectiva.
Confondre la crítica necessària al funcionament de l’Estat amb la deslegitimació sistemàtica dels seus fonaments no enforteix la democràcia; ans al contrari. L’experiència històrica mostra que renunciar a drets en nom de la seguretat, o atacar les institucions en nom d’una ruptura “redemptora”, no protegeix millor la ciutadania, sinó que la deixa més exposada a l’autoritarisme i al catastrofisme.
Davant d’aquest risc, cal actuar amb cautela i racionalitat. No hem de confondre mai —per fàcil que resulti— allò que és una fallada en la gestió de determinades empreses o la seva manca de previsió i inversió amb una fallada de l’Estat democràtic en conjunt.
El que no funciona es pot reparar, encara que això requereixi temps. Però això no invalida ni la forma d’Estat ni el valor de la democràcia, especialment quan ja s’estan adoptant solucions: la Generalitat ha aconseguit, per primer cop, assolir un paper decisiu en la gestió de les empreses que presten el servei de Rodalies; s’han compromès les inversions necessàries; i el diàleg i la transparència han presidit la gestió de la crisi.
Mantenir i millorar els serveis, invertir en infraestructures, professionalitzar la seva gestió i exigir rendició de comptes són tasques permanents d’un Estat social i democràtic de dret.
Davant dels cants de sirena de l’independentisme emocional que renega de l’Estat, o de les extremes dretes que aspiren a desmantellar la democràcia, existeix una posició més exigent, però també més responsable: la dels qui saben que l’Estat —amb tots els seus defectes— continua sent l’instrument més civilitzat que hem construït per conviure en llibertat, igualtat i seguretat. La dels qui defensen un Estat social de dret que garanteixi la seguretat, la protecció i el benestar de tota la ciutadania.
