Endavant! 1945 | Hemeroteca
Actualitzat 17:18 - 15 Oct 2019

En record a un militant

  • Per Elisabeth Badia Moreno
  • Publicat a Entre Tots

“Isi, cuándo vienes a verme? Me voy a morir sin que vengas a ver mi casa. “ L’Agustín, “Agustinillo” per als que l’estimàvem de debò, era un dels tants casos que resumeixen perfectament la misèria espanyola de la postguerra.

Un quadre molt proper al Lazarillo de Tormes, però sense criminalitat. El vaig conèixer a l’agrupació socialista del meu poble, a les “butifarrades” i a les campanyes electorals. Ell no hi faltava mai. I el que venia més loteria per Nadal, ningú mai s’havia pres tant a cor el sentit de deure a una causa. No volia mai protagonismes, ell sabia molt bé quin era el seu límit , i s’oferia per a tot allò que podia fer sense necessitat de llegir i escriure. Perquè com tants nois orfes o amb històries de pel.lícula de Luis Bunyuel, l ’Agustinillo s’havia espavilat solet des de ben petit, sense pares ni menjar. Sense una casa on dormir. .Trucava a les portes als sis anys per a demanar ajuda. No va tenir mai ningú a qui poder abraçar quan la por, normal a una edat tant necessitada d’afecte matern, se substituia per un rossegó de pa donat en aquelles caritats fingides i tenyides de misericòrdia cristiana que tant agradava a l’espanyol de casa bona de la postguerra franquista.

Fill d’Extremadura, formava part dels vençuts, dels humiliats i dels que rebien lliçons morals . Ell havia de sentir, com tants altres en aquella època de clarobscurs, que tot el que patia s’ho havia merescut. I la seva vida hauria de ser una penitència per tots els pecats que els seus pares havien comès pel simple fet de ser pobres i socialistes. Una humiliació doble que l’Agustinillo compensava amb unes dosis d’orgull innat, s’enfadava fàcilment si creia que li estaven prenent el pèl i no li agardava mostrar el seu analfabetisme a qui el guardava amb superioritat. Però el seu somni, d’ençà la seva arribada a Catalunya, era aprendre a llegir i escriure. La feina dura a la fàbrica i un matrimoni molt infeliç no li van deixar gaire temps per a somnis Intel.lectuals. Un cop vidu i jubilat, va permetre’s sortir al món del qui encara creu que té temps de realitzar els seus petits somnis. Un era tornar a la seva terra, comprar una caseta i disfrutar d’un clima més adient per a la terrible asma que patia, una de les tantes conseqüències d’una infància sense cures i a l’intempèrie, dormint sovint al carrer.

Jo tenia 20 anys i m’havia fet amiga seva, apreciava la seva valentia, el seu orgull ric en camisa de pobre. Em preguntava sovint si jo hauria estat capaç d’espavilar -me com ell havia fet sempre, agafant avions, trens, demanant feina i comprant un piset, sense saber ni tan sols firmar documents… I en canvi nosaltres, fills de carreres universitàries, màsters i postgraus, doctorats i fills d’Erasmus, ens angoixàvem al primer entrebanc.. Així que l’Agustinillo era un dels meus petits herois, no estava penjat a l’habitació com el Jim Morrisson, però segurament es mereixia molt més la meva admiració.

A principis d’estiu, jo tenia 21 anys, sabent ell que jo havia acabat els exàmens, em va proposar timidament si podria dedicar algunes tardes a ensenyar-li a llegir i escriure. Vaig aceptar amb l’entusiasme arrogant del qui se’n va a Africa a salvar el món per netejar la seva consciència . I en canvi va ser ell que em va regalar un gran estiu. Va ser un dels estius més divertits de la meva joventut. El recordo amb el mocador eixugant-se la front, concentrat per a unir les lletres, les sil.labes. Portant els deures cada dia amb una dignitat que m’emocionava.

Sempre repentinat i perfumat, vestit amb gran dignitat.Es planxava les camises i em preparava aperitius. La seva grandesa en el cos d’un home que s’havia quedat menut . La miseria no fa créixer a les persones en estatura però si en emocions. I ell era una font d’emocions contingudes. No havia pogut ser un nen, un estudiant. I aquell estiu ho va ser. El millor de tots. Va poguer firmar els documents bancaris per primer cop a la seva vida. I poder llegir un titular de diari ens portava una hora de temps. Però la satisfacció, l’orgull que desprenien els seus ulls ho valia tot. A vegades, frustrat, tancava la llibreta i em deia que tant se valia, que era un ase , que mai podria llegir com els altres. Jo li deia , i ho creia, que era una persona extremadament Intel.ligent, perquè havia arribat més lluny que molts altres sense poguer llegir.. i sense tenir una mare al seu costat des de tant petit. Ell plorava sovint.. Em volia pagar cadascuna de les hores que jo li dedicava. Erem amics però la seva dignitat li exigia compensar-me per la paciència que ell creia jo havia de tenir amb ell. I aixi va néixer una gran amistat, que porto amb mi. Va morir fa uns quants anys i la meva promesa d’anar- lo a veure no es va cumplir. Li demano perdò en aquestes línies, que potser ell no hauria pogut llegir tot sol.

Banner 468 x 60 px