El dia 24 d’octubre va tenir lloc la sisena Convenció Federalista de la Fundació Rafael Campalans, amb la col·laboració de la Fundació Ebert, que des del principi ha mostrat el seu interès a participar en el projecte. La primera es va celebrar l’any 2015, amb presència de l’ex primer ministre italià i llavors president de la Fundació del Partit Socialista Europeu, Massimo D’Alema. Des de llavors, les diferents edicions de la Convenció Federalista han format part de la resistència federal al sobiranisme, que ha tingut expressions en associacions, clubs d’opinió blogs, llibres, i fins i tot programes de Twitch i un documental (Federal, dirigit per Albert Solé).
Quan vam celebrar la primera edició (amb la determinació de José Montilla i Miquel Iceta), ho fèiem força contracorrent, quan alguns abandonaven les forces del federalisme d’esquerres per afegir-se acríticament al processisme, pensant que sorgia una nova centralitat que seria imparable. Deu anys després, amb un federalista a la Presidència de la Generalitat, podem estar orgullosos del camí recorregut, però no hem d’afluixar. L’adversari avui és el nacionalpopulisme autoritari, que bufa amb força des de la Casa Blanca i des de Moscou, i que té antenes emergents a casa nostra.
De vegades, alguns dels que més han fet sovint per frenar el federalisme (hissant diferents banderes) ens reclamen un “full de ruta”, una “agenda” de reformes formals (com les que ells han proposat per topar amb la realitat), segurament per fer-les impossibles i cavalcar el descontentament. Hi ha períodes a la història on pot haver-hi reformes formals, constitucionals (a Espanya o Europa) que ens permeten avançar en el federalisme. Avui, que és difícil pactar fins i tot uns pressupostos, hem d’avançar per la via dels fets i per la via de resistir els cants de sirena del sobiranisme uniformitzador (romanent atents a qualsevol oportunitat de fer canvis formals). Hem de defensar i treure el màxim profit en termes de benestar, del federalisme que ja tenim. Hem d’avançar en el federalisme dels fets.
Això és el que diuen els Informes Letta i Draghi: hem d’integrar més Europa per millorar la productivitat. Això és el que ens diu Piketty: ens hem de federar per combatre la competència fiscal a la baixa i les desigualtats globals. Això és el que ens diu Javier Cercas, quan parla de la federació europea com l’única utopia raonable, contra la distopia nacionalista de crear nacions pures i homogènies.
Una Espanya europea, democràtica i federal, 50 anys després de la mort del dictador, 40 anys després de l’entrada al Mercat Comú, faria orgullosos els federalistes espanyols i catalans com Salvador de Madariaga o Enric Adroher “Gironella”, els nostres avis polítics, que van estar al Congrés de la Haia, on es van posar les bases del Projecte Europeu.
Però no ens hem de quedar en el record, sinó fer-lo servir per impulsar els projectes de futur per un federalisme popular i no elitista, donant protagonisme a les joves generacions, avui segurament el gruix dels “federalistes sense saber-ho” quan es mobilitzen per Gaza o contra Trump, entre altres causes nobles.
El paper del federalisme en la lluita contra el populisme autoritari (anomenat “sobiranisme” a Itàlia i França) ens recorda el lema del Moviment Socialista de Catalunya, embrió de l’actual PSC i fundat per militants del POUM, que extreien lliçons de la lluita contra el feixisme dels anys 30: “Federació, Democràcia i Socialisme”. Aquest mateix continua sent el lema de l’Endavant!, la publicació oficial del PSC actual.
Contra les solucions estat per estat, mur per mur, oposem el federalisme dels fets: en les vacunes de la covid (“a cadascú segons les seves necessitats…”), els fons Next Generation, el Corredor del Mediterrani, la cogovernança durant la pandèmia, el parc fluvial (i federador, cosint barris i municipis amb l’ajuda de fons europeus) del Besòs, i tantes realitats pràctiques, federals, que milloren la qualitat de vida de les persones i que superen jurisdiccions i fronteres.
Davant del federalisme dels fets tenim el nacional-sobiranisme de les entelèquies i el retrocés, amb diferents accents i graus de gravetat: el procés, el trumpisme, els enemics de la UE i de la integració en la diversitat. Contra ells, el federalisme avui s’associa al paradigma de la prosperitat compartida (o de compartir per prosperar): contra la competència fiscal a la baixa i el sobiranisme impositiu.
En alguns períodes es tracta d’avançar, i en altres de no retrocedir, però l’estratègia dominant sempre és la mateixa: ser fidels al lema dels nostres avis polítics: “Federació, Democràcia i Socialisme”. El debat avui entre els demòcrates és quin federalisme. Hi avançarem per la via de la deliberació i per la via de la pràctica. La sisena convenció federalista ha estat un pas més. I les que vindran, també.
Enllaç a la publicació original a Pensament Socialista
Vídeo de la IV Convenció Federalista – 24/10/2025
